Quan l'art és l'excusa

El passat 26 de juliol, 53 obres van sortir dels magatzems del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) amb destí al monestir de Sixena. Aquest trasllat va marcar un punt d'inflexió en l'endimoniat conflicte que enfronta les dues comunitats veïnes per l'art sacre, tant el de la Franja com el d'altres territoris que també havien format part de la diòcesis de Lleida, com és el cas de Sixena. Per primer cop des que van començar, fa dues dècades, les reclamacions de béns religiosos, Catalunya cedia. Això sí, sota amenaça judicial.

Però com és possible que un patrimoni artístic hereu d'una història comuna hagi estat utilitzat per posar en peu de guerra Catalunya i Aragó? Per què hi ha tantes reticències a abordar-ne una gestió compartida? És realment l'art el que hi ha en disputa? O ho és, justament, aquesta tradició de vincles polítics, socials i culturals que es remunten a l'edat mitjana, en bona part vigents, i que tant incomoden amplis sectors aragonesos?

El cas Sixena ho ha posat al descobert. L'agressiu to, amb vocabulari bèl·lic i tot, emprat per molts polítics d'Aragó n'és la millor prova. La batalla no ha fet res més que començar. No són només 53 sinó 97 les peces que Catalunya havia de tornar a Aragó segons l'ordre dictada pel jutjat de primera instància i instrucció número 1 d'Osca. Les altres 44, conservades al Museu de Lleida i de molt més valor artístic que les que tenia el MNAC, encara no s'han mogut del territori català.

El govern es manté ferm en la seva decisió de desobediència, conscient, però, de les conseqüències que això pot tenir en qualsevol moment. Tot i que des de finals de juliol no hi ha hagut cap moviment, el dia menys esperat la jutgessa pot enviar les forces de seguretat per requisar les obres. Es pot donar la paradoxa que marxin ara i que hagin de tornar més endavant, ja que la justícia encara no s'ha pronunciat definitivament: l'Audiència d'Osca i, si cal, el Tribunal Suprem decidiran de qui és propietat aquest conjunt d'obres que la Generalitat i el MNAC van adquirir als anys vuitanta i noranta a les monges del monestir, que tenien el permís pertinent del bisbe de Lleida. La titular del jutjat d'Osca ha considerat que les transaccions es van fer de manera il·legal, sense estipular, curiosament, com s'haurien de compensar els costos de la compra (300.000 euros), la restauració i el manteniment que han assumit els museus catalans durant anys i panys. Els recursos d'apel·lació als alts tribunals ja estan en marxa. Per si de cas, el conseller de Cultura, Santi Vila, ha aprovat recentment un pla de xoc per reforçar el Museu de Lleida: el dotarà de més pressupost, de més categoria museística i de més obres que li deixarà el MNAC per omplir les parets que podrien quedar buides.

Aquest estiu s'ha precipitat tot. L'altre litigi iniciat pel govern d'Aragó i l'Ajuntament de Vilanova de Sixena (als quals estranyament ha cedit poders una monja que mai no va exercir al monestir) per recuperar les pintures murals de la Sala Capitular també s'ha decantat, de moment, a favor dels interessos aragonesos. Un altre jutjat de primera instància i instrucció d'Osca, el número 2, va emetre a principi de juliol una sentència que obliga el MNAC a desprendre's d'aquesta joia pictòrica. En aquest cas, la magistrada ha invalidat l'acord a què van arribar la comunitat de religioses i la Generalitat per a la custòdia indefinida dels frescos al museu del Palau Nacional. De moment, no n'ha ordenat el trasllat provisional, com ha passat amb els 97 objectes. Si ho fes, ignoraria les múltiples veus d'experts que desaconsellen el trasllat pels perills de conservació que suposaria per a l'obra, en un estat molt fràgil perquè el 1936 va ser cremada.

La reintegració a un monument que encara avui, per la desídia del govern aragonès, segueix sense restaurar podria suposar la seva pèrdua definitiva. Molts especialistes ho han alertat, entre ells la màxima autoritat mundial en pintura mural, Gianluigi Colalucci, el director de la restauració de la Capella Sixtina. Si la veu de Colalucci (“les pintures no es poden moure”) i d'altres tècnics aliens a la polèmica no s'escolten, quedarà demostrat que l'art només haurà sigut una excusa per fer aflorar el que és: un conflicte polític.