De la seducció a la reivindicació de la dona d'avui

María Pagés sempre ha rebutjat l'exotisme de l'òpera de Bizet. Aquella estanquera que, amb la seva bellesa feia embogir els homes, és l'antítesi de la dona que ella defensa. María Pagés entén el feminisme des d'una òptica antagònica. I això és el que ha volgut ensenyar en el seu muntatge de gran format: un cos de set ballarines i un acompanyament musical encara més nombrós (amb guitarres, caixa i cantaors però també amb violí i violoncel). Aclamació com n'hi ha poques al Municipal de Girona, entregat.

El paper modern de la dona queda clar en la mateixa obertura. Amb els ventalls reacciona a les notes conegudíssimes del compositor romàntic, com si fossin escuts. Fins i tot amb la tonada de Toreador repel·leix l'atac novament a les banderilles (ventalls tancats) que proven d'engaltar-li. A canvi, revisiona llibret, incloent-hi peces en francès o en àrab, interpretat per una cantaora. María Pagés i alterna les coreografies de cor (en les quals ella no sempre intervé) amb els seus solos. El contrast amb la resta de ballarins és notable: pel seu cos (un pam més alt) i per la seva maduresa. Però no prova d'amagar-se res (fins i tot s'atreveix a cantar un poema prou explícit de ser feliç amb les “patas de gallo” i els “tres quilos de más”). Ho fa quan ja s'ha fet seu el públic. Sí, inicialment, és més una dramatúrgia que una coreografia (es parla i es mou, més que no es balla). Mica en mica va guanyant pas el taconeo (una manera de persuadir a partir de l'esforç i no de la seducció fàcil del cos atractiu). El vestuari és un altre dels elements destacats. Perquè donen un gran joc i unitat als diferents cossos de ball. L'home pràcticament no existeix en aquesta peça. Pagés trasllada la Carmen de Bizet a l'univers de Conillet de Marta Galán. Valenta i segura.