Mirar pels dos costats del cim

Hi ha una edat en què tan lluny s'està del prin­cipi de la vida com del final. En què tant s'ha d'estar alerta pels fills que vénen i crei­xen com pels pares que mar­xen i viuen d'una altra manera. Pares nos­tres és una suma d'aquest com­pendi. Diu­menge pas­sat al mig­dia, al cos­tat de les foto­gra­fies de família que omplien les tau­le­tes del pis de dalt de La Pla­neta, hi havia els pares, en certa manera, home­nat­jats. Un pri­vi­legi que recorda els mun­tat­ges d'El Pont Flo­tant (Com a pedres) en què els pares sor­tien de pla­tea per eixu­gar el nen de la banyera... Par­lem d'El Pont Flo­tant perquè pre­ci­sa­ment aquesta com­pa­nyia valen­ci­ana acaba d'estre­nar una peça simi­lar. El fill que vull tin­dre arrenca a l'escola i acaba, altra vegada, amb la mirada al pare. Els de la Com­pa­nyia Indòmita, cer­ta­ment, toquen el moll de l'os quan acce­dei­xen a la pri­mera per­sona del sin­gu­lar. David Pla­nas i Jordi Gila­bert tor­nen al fes­ti­val Tem­po­rada Alta amb una peça que busca tas­tar tots els con­di­ments de la cuina de les emo­ci­ons.

D'arren­cada, es cons­tru­eix una trama que recorda molt una comèdia fàcil, de gags ben tòpics (no per això menys certs) sobre el nai­xe­ment del pri­mer fill i la relació amb les sogres, d'opi­ni­ons ina­mo­vi­bles. Però Pares nos­tres gua­nya pes quan ense­nyen el seu “jo” més veri­ta­ble. És lla­vors quan l'anècdota pren con­sistència de veri­tat i té sen­tit la inves­ti­gació. Hi ha sem­pre un punt de comèdia, però molt més amarga, angu­losa, que des­arma i dóna per bona la posició dels actors enmig de l'espai escènic. És quan un bon gra­pat d'espec­ta­dors s'hi poden sen­tir reflec­tits. Perquè es passa de ser pare a ser fill madur, que comprèn i recorda la manera de fer dels seus pro­ge­ni­tors.

El direc­tor Iván Mora­les juga sem­pre amb la pro­xi­mi­tat. Ho va fer a Sé de un lugar, també a Jo mai i a Was­ted. De fet, la sorra que escam­pava el pub de Tàrrega ara és pre­sent en el dar­rer qua­dre, també d'una sor­di­desa nota­ble. Si és trist veure com els joves ja han per­dut l'espe­rança, també ho és veure com un pare ha de renun­ciar (en silenci) al món que ha vol­gut incul­car al fill. També és una bona cla­te­llada com­pro­var com el fill des­con­fia d'un pare que ha vol­gut ser ideal. Poques vega­des una redacció per al dia del pare haurà estat tan con­tun­dent, amb un diver­tit i agre anta­go­nisme amb la redacció de l'anunci del RACC.

L'expe­ri­ment de con­vi­dar Lluïsa Cunillé, Marta Buc­haca, Victòria Szpun­berg i Marta Agui­lar perquè sig­nin qua­tre tex­tos inde­pen­dents sobre els pares (elles, que només poden ser filles o mares) implica que hi ha nota­bles dese­qui­li­bris gene­ra­ci­o­nals, entre ells. Elles beuen de moments vitals molt dife­rents. Manté una con­junció dife­rent de l'expe­ri­ment de L'any que ve serà millor (2011) o Res tor­narà a ser com abans (2012). La Indòmita acon­se­gueix qua­llar la peça a mesura que tensa el drama, reduint les cor­re­dis­ses. Fins al poema visual defi­ni­tiu, sense rèplica.