Divertit despropòsit amb perles musicals

Per redescobrir Llull, Teatre Obligatori ha decidit desplegar la fauna de les faules del llibre (els iximplis) i demostrar com allò que va escriure el pensador fa set segles sobre el manual de política medieval és ben actual en la voracitat de Wall Street. La peça, pensada per a la canalla, té notables picades d'ullet als adults.

Marc Rosich és un expert a fer valentes adaptacions de clàssics. Ho va fer amb Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, explorant els plaers d'aquell inventari de sensacions que anava escrivint el cavaller i que Bieito va portar a l'extrem. Ara s'inspira en un text de Llull per donar una lliçó d'honestedat. L'astúcia, jugada per a benefici propi, és malèvola. El director i dramaturg compta amb la complicitat de Clara Peya (a La dona vinguda del futur, al TNC al 2013, Guille Milkyway escrivia la partitura), una autora que balla sobre el piano i compon peces carregades de matisos, de veus i alhora amb una melodia diàfana. Hi ha blues i claqué, però també hi ha tonades que evoquen el cabaret ale-many sòrdid. El muntatge, per acabar, compta amb un excel·lent equip d'actors contrastats, que dominen tant la comèdia com el musical i que saben, amb quatre gestos (i un vestuari molt suggeridor), traslladar l'espectador del cor del món financer al bosc dels mites.

L'anècdota és tan bèstia com ho són els protagonistes que hi intervenen. Però és suficient per fer un link directe i permetre que el viatge es faci sense que la furgoteca d'hamburgueses de vedella o vegetarianes hagi de moure's un pam. Una peça molt completa, amb un ritme trepidant, que, més que llegir Llull, el que fa és convidar a llegir-lo i a conèixer-lo molt més que els esquitxos que van escampant durant la trama.