L'instant de la col·legiala

Marianne Breslauer (Berlín, 1909-Zollikon, 2001) no va fer més de 500 fotografies en tota la seva vida. Vaja, les que avui pot arribar a fer qualsevol persona en un sol dia sense despentinar-se. De totes, la seva creació preferida era la que mostrava una petita col·legiala gironina que va atrapar somrient amb una flor i un quadernet enrotllat a les seves mans. Aquella menuda radiant d'ingenuïtat va hipnotitzar la intrèpida càmera de Breslauer la primavera del 1933. Molts anys després, la fotògrafa alemanya, ja retirada per complet, va fer servir insistentment la dolça imatge com a postal per felicitar per les festes de Nadal els seus amics. Això succeïa a 700 quilòmetres de Girona...

A Mercedes Valdivieso, professora d'història de l'art de la Universitat de Lleida i comissària de l'exposició Marianne Breslauer. Fotografies 1927-1938, li fa il·lusió pensar que, si encara és viva, aquella joveneta avui nonagenària es pot reconèixer en la deliciosa fotografia, una de les 125 que llueixen al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) fins al 29 de gener. Seria emocionant. I una manera extraordinària de dignificar la història d'aquesta fotògrafa tan desconeguda fins fa quatre dies. Una història en bona part trista, com la de molts altres creadors que va atropellar la follia nazi.

Breslauer només va poder desplegar el seu talent fotogràfic durant poc més de deu anys. Però amb quina plenitud i amb quina poètica. Que el MNAC hagi decidit apostar per ella no és arbitrari. Tot i que la mostra és retrospectiva –la primera que es dedica a Breslauer a tot l'Estat–, la principal raó per reivindicar-la és justament el viatge que va fer aquell 1933 a Catalunya com a professional, és a dir, responent a un encàrrec periodístic.

Imaginar-se aquella alemanya de modernitat desacomplexada, originària d'una família de l'alta burgesia il·lustrada de Berlín, explorant joiosa el nostre territori dalt d'un Mercedes descapotable eriça la pell. No anava sola: l'acompanyava l'escriptora suïssa de rostre androgin Annemarie Schwarzenbach. La Seu d'Urgell, Puigcerdà, Montserrat, Sant Cugat del Vallès, Barcelona, Andorra i, és clar, Girona, van ser algunes de les etapes d'aquell periple que també les va portar pel nord d'Espanya.

D'aquella aventura per la Península Valdivieso n'ha aconseguit localitzar un centenar de fotografies. Algunes es van publicar a la premsa suïssa, però mai a l'alemanya, on les noves lògiques discriminatòries dels seguidors de Hitler s'anaven imposant. Breslauer, d'ascendència jueva, era protestant, però ni això la va salvar de res. Només l'exili a Suïssa. “Tot i que la seva formació era de fotògrafa, va decidir abandonar per sempre més la fotografia; en entrevistes posteriors, va dir que no podia crear amb tranquil·litat, que el fet de sentir-se perseguida la cohibia”, explica Valdivieso. La resta de la seva vida la va dedicar, junt amb el seu marit, al comerç de l'art, fins que a la vellesa la va sorprendre que institucions com el MoMA de Nova York la defensessin com una de les grans fotògrafes del període d'entreguerres, pionera del moviment de la nova fotografia, a recer del qual el mitjà fotogràfic va adquirir per primer cop una entitat artística pròpia.