crítica de teatre / «el ball»
«Belbenades»
És agradable veure el retall d'un claper de dòcils fesomies estagnades en un teatre, posem per cas el de Salt, en plenitud del Festival Temporada Alta i, per què no, gaudint d'una estrena d'allò més..., he dit gaudint, estrena?! No era un assaig? Bé, en qualsevol cas, deia, que sempre és agradable de contemplar els rostres que s'hi exposen i endevinar les profundes motivacions que confegeixen assentaments col·lectius com aquest.
Com que Sergi Belbel diu que estrena a Barcelona, parlarem d'aquesta preestrena que es va dur a terme la nit de dissabte i que s'anomena El ball. La dramatúrgia, feta pel mateix director, estira el fil narratiu d'una petita joia literària, un relat exquisit i delicat, d'una senzillesa d'estil que estremeix per la seva íntima veracitat. Irène Némirovsky descriu, de manera maliciosa i enjogassada, alguns dels capítols sentimentals d'una adolescència plena de tensions emocionals i ressentiments familiars: la família Kampf ha tingut un encert a la borsa i es converteixen en de cop en flamants nous rics, somnis de grandesa que els menen a fer-se presentar en societat, organitzant un meravellós ball per mostrar la seva encetada esplendor. Antoinette, la filla dels Kampf, té catorze anys i somia aquest moment amb deliri, però la severa crueltat maternal li'n prohibeix l'assistència.
L'escenografia creada per Max Glaenzel és un escull prou vistós: imagineu una piscina d'aigua que ho volta tot, al centre una plataforma constituïda per infinitat de tamborets hexagonals entapissats de fusta i que dibuixen la cambra lluïda d'una mansió en què hi ha dues passarel·les, a banda i banda, que enllacen; al damunt de l'estança un luxós canapè estampat i un simple tamboret amb un llibre; al bell mig, una resplendent làmpada de cristall suspesa; al fons l'ombra retallada de la torre Eiffel i París.
Una cop vist el to de l'espectacle i el resultat d'aquest, es pot dir que s'engendren molts enganys al món, o per dir-ho més atrevidament, potser tots els enganys del món s'engendren perquè no se'ns ensenya a témer el fet d'exhibir la nostra ignorància i perquè ens sentim així obligats a acceptar tot allò que se'ns posa al nas d'una manera o altra. Aquesta mena de saviesa del tot i qualsevol cosa val comporta una certa faula tolerada que s'accepta i s'aplaudeix; és l'escàndol assumit, interioritzat i normalitzat. Apropiar-se un estil propi al llarg d'uns anys ja és molt, potser massa. El populisme mesclat amb la sofisticació és, però, insuportable. I d'una malesa preocupant aquesta mena de realitat escènica oficial; més encara quan el resultat és l'avorriment més acomodat, complet i satisfet. Empescar-se una mena de simulacre de combat pugilístic ja és una idea bastant trillada, però convertir la protagonista amb una mena de verdulaire barroera vestida de seda és proposar-se la mesura del ridícul; però Madame Kampf sembla que s'hi avé de bon grat i, de fet, se la veu xalar de mena amb aquestes maneres, sentir-la esbufegar i exhalar delicadeses no és exactament afavorir el personatge, més aviat portar-lo a mercat. La ballarina i coreògrafa Sol Picó exhibeix una filla que de vegades sembla necessitar un exorcisme, naturalment balla, es mou bé, posa els peus a l'aigua i xapoteja una mica, res de l'altre món, no s'enganyin. Francesca Piñón es desdobla en tres personatges i continua la farsa perfectament. Malèfica dramatúrgia i temible direcció que probablement agradarà tant com per fer-ne un llarguíssim entreacte. Esparpillada.