Desafiant la monotonia

Com a Metropolis, de Fritz Lang (1927), la pel·lícula en la qual s'inspira Cirque Éloize per concebre el seu nou espectacle, que aquest cap de setmana s'ha pogut veure en el Temporada Alta, els protagonistes de Cirkopolis també es rebel·len contra els límits que els imposa la ciutat-fàbrica on viuen i treballen. A diferència de la revolucionària Maria, els deu acròbates i artistes mutidisciplinaris d'aquesta companyia canadenca desafien la monotonia imposada per una ciutat freda, mecanitzada i imponent, a través de les arts circenses i la dansa creativa. És així com els treballadors grisos i anònims reivindiquen, successivament, la seva pròpia personalitat i expressivitat.

En aquesta distòpica ciutat del circ els malabaristes desafien l'espai; les contorsionistes, la física, i els trapezistes, la verticalitat que marquen els gratacels. La poesia també té lloc quan entra a escena la roda Cyr, i la intrepidesa, amb la roda alemanya. I la màgia puja amb intensitat a mesura que el diàbolo es multiplica a l'escenari. També l'humor càndid i naïf entra en escena quan un home simplement reclama ballar. Aleshores, el blanc i negre es va tornant multicolor.

Cirkopolis és un espectacle potent, ben travat i marcat per uns canvis de ritme sumament estudiats per deixar atrapat en tot moment l'espectador a la cadira. Un espectacle que recorda, però, més la versió moderna que el compositor Giorgio Moroder va concebre de Metropolis el 1984, acolorida i acompanyada d'una banda sonora extravagant amb música de Queen i Adam and the Ants. No sé què n'opinen els amants del circ més tradicional, amb tanta parafernàlia escenogràfica, amb efectes estroboscòpics i una música original que va del folk al rock o al xarleston.