El neci, el de curta mirada, el toix

Quan Erasmus de Rotterdam es va adonar que no comprenia res del que succeïa al seu temps, el de la nova dinàmica a la història i un dels més estúpids pel que fa a comportament humà, es va preguntar: qui fa tot això? La resposta immediata va ser una contradicció de mots, “l'elogi de la niciesa”. Aquest és el nostre temps, aquesta és la nostra actualitat.

Abans, inicialment, a les cultures, els mots corresponien a les coses (començant per les mitologies); actualment els mots són el referent de la niciesa de qui els empra. Greu qüestió aquesta atès que fa referència als socialment encarregats de vetllar per la salut de la societat: els savis, els legisladors, els científics i els que tenen la responsabilitat d'aplicar les normes dels enunciats dels mots. Si tots plegats no hi veuen més enllà del nas, qualsevol cultura i la humanitat entera està condemnada al fracàs i a una extinció ben immediata.

Aquesta és la gran crisi de l'actualitat: que tot respon a qui mira (i a la seva voluntat o fur intern), no al que hi ha o hi pugui haver després de la creativitat, aquesta sí, creadora de mots que tenen sentit i mantenen les realitats viables. Tanmateix l'actitud del neci pot tenir una justificació: és la de la funcionalitat efectiva respecte del context de la seva mirada concreta projectada: funciona per ell. L'eficàcia d'aquesta funcionalitat és en relació a la seva capacitat de decisió, al poder social que ostenti.

Tanmateix les sortides sense sortida no deixen de ser, també, sortides. El llenguatge del neci manca de dimensió empàtica, de projecció sentimental; és totalment egoista i radicalment objectivat. És un dels llenguatges més perillosos.