“Quan faig un disc és quan tinc alguna cosa a dir”

És una cosa que desconec i, fins a un cert punt, tampoc m'importa gaire perquè sempre hi ha un punt d'egoisme en la música. Quan fas música fas una acte molt autoimpulsat cap un mateix i és difícil saber si els altres connecten i els agrada el que estàs oferint. Em preocupo de si el que estic fent connecta amb aquells per a qui ho faig, amb això en tinc prou.

Fer cançons, normalment, és un procés molt agradable i que et fa sentir bé, i malgrat que són sensacions diferents també em sento bé quan la feina està acabada i la presento al públic.

Quan m'arriben una mica les ànsies de fer-lo, no miro massa el calendari, tampoc ha de ser el que em mogui. Quan faig un disc és quan tinc alguna cosa a dir.

Marca molt el lloc on has nascut, però també on has crescut i amb qui has fet els teus primers grups, el que llegeixes i el que escoltes, el que menges, el que respires, els fills que tens, la dona amb qui estàs, qui són els teus pares, absolutament tot el que t'envolta et marca a nivell creatiu. Jo m'he fornit de tot el que he viscut i de tot el que m'ha acompanyat, això és evident, no existirien els meus discos si no fos perquè sóc de Guissona.

És una cosa anecdòtica. Als pobles les cases tenen un nom i jo allà sempre he estat el petit de Cal Eril, quan estava fent el disc de les “patates” no tenia nom i em vaig posar aquest, que és com jo era conegut al poble. Al principi la gent es pensava que era un grup, no sabien si era un tio que cantava o una banda, i això m'agradava. No em volia dir Joan Pons, com si fos un cantautor.

Nosaltres i els nostres seguidors som consumidors de vinils, és un format que ens està bé. Malgrat que és un circuit i format secundari hi ha grups com Radio Head que també editen en vinil, fa cinc anys els que ho fèiem érem un circuit molt minoritari.

No. No necessito gaire per viure, ara mateix no tinc possibilitat de fer-ho tant sols amb aquest projecte musical. No estic disposat a fer algunes coses per viure de la música.