Pintures i llàgrimes

No em refereixo a les pintures que representen personatges que ploren, sinó a una qüestió de resposta estètica. Davant d'una imatge –una pintura, una escultura, una obra d'arquitectura– podem quedar bocabadats, se'ns pot posar la pell de gallina o sentir el vertigen de la síndrome de Stendhal. Ara bé, és fàcil que una pintura ens commogui d'una manera que ens provoqui el plor? James Elkins va explorar aquest tema a partir d'enquestes a col·legues i de centenars de cartes de persones que van explicar les seves reaccions davant de determinades obres. Va arribar a la conclusió que no, que les llàgrimes cauen poc sovint. I encara menys si qui mira és un historiador de l'art.

Els coneixements, l'escrutini acadèmic, potser allunyen l'expert d'aquest tipus de resposta. Però la pregunta clau es manté. Miri qui miri, per què la pintura, malgrat la intensa admiració que ens pot provocar, rarament toca en nosaltres la fibra que provoca el plor? Poques vegades m'ha afectat tant la mirada d'un retrat com la que dirigeix a l'espectador La vecchia, de Giorgione, ni m'he sentit tan torbat per la bellesa de l'art com el primer cop que vaig veure l'Àngel de la Inscripció de Bernini a l'església de Sant'Andrea delle Fratte a Roma. Em va costar sortir de l'església, però l'emoció no va anar acompanyada de llàgrimes.

Compten les circumstàncies personals, però també la naturalesa particular de cada llenguatge artístic. Potser hem de reconèixer que per provocar aquesta mena de resposta a la imatge fixa i silenciosa d'una pintura li falta alguna cosa. Alguna cosa que té, tots ho hem comprovat, la música.