Les trampes del cinema social

La darrera pel·lícula de Ken Loach, Yo, Daniel Blake, intenta denunciar com la burocratització de la societat a partir de les noves tecnologies pot esdevenir una trampa per augmentar l'exclusió social. El protagonista, Daniel Blake, és un fuster vidu que ha tingut un atac de cor i que demana un subsidi perquè no pot treballar. L'Estat li nega el subsidi perquè no té totes les condicions i ell intenta demanar feina, però no pot perquè la prescripció del metge li ho prohibeix. Blake viurà un veritable calvari intentant lluitar contra uns serveis socials que s'han deshumanitzat, que obliguen els ciutadans a esdevenir partícips d'un joc basat en enquestes, llargs temps d'espera en línies telefòniques que estan ocupades i formularis per internet que compliquen les coses a tots aquells que, com ell, es declaren analfabets informàtics. Loach barreja la història de la lluita del ciutadà Blake per la seva dignitat, amb el relat d'una mare amb dos fills que viu en un pis de protecció, ha de menjar al banc dels aliments i té problemes de salut i de supervivència amb els seus fills. Des d'una certa perspectiva política podríem considerar la darrera pel·lícula de Loach com l'exemple d'un model de cinema de compromís, que observa el present i denuncia les derives del neoliberalisme en el camp de les polítiques socials. Probablement, el jurat que va donar-li la Palma d'Or de Canes va pensar que calia premiar el compromís d'aquest cineasta de més de vuitanta anys que no ha parat mai de convertir les seves obres en un espai de militància i indignació.

Però el tema de fons que a propòsit de Yo, Daniel Blake em preocupa és un altre i té veure amb el debat formal. És possible fer un cinema de denúncia utilitzant uns models narratius que són caducs i que són reflex d'una clara deriva conservadora? Per denunciar els excessos de la burocràcia anglesa, Ken Loach fa trampes. Tots els funcionaris són dolents, excepte una funcionària de bon cor a la qual se li impedeix ajudar el desvalgut perquè perd part del seu temps laboral. En un moment de la pel·lícula, la noia, desesperada, es convertirà en una fera desganada a l'interior del magatzem del banc dels aliments. La deriva melodramàtica del relat ho portarà tot plegat cap allò previsible: la caiguda a l'infern sexual de la mare desvalguda i a la crisi de salut del bon ciutadà. Ken Loach –i el seu guionista Paul Lavarty– parteix d'unes fórmules que remeten al més vell melodrama del segle XIX per tal de crear l'empatia emocional amb l'espectador. En alguns casos la recerca d'aquesta empatia condueix cap a recursos molt previsibles, massa elementals i excessivament tramposos. Davant d'aquests fets, Yo, Daniel Blake ens porta un altre cop cap a l'etern debat de si és possible ser progressista temàticament utilitzant les tècniques més retrògrades. Loach no ha parat de fer aquest joc perquè vol articular el cinema cap a una direcció. En fer-ho, pot atrapar uns certs sectors de públic i ha pogut conservar una posició privilegiada com a paradigma de cinema social, però també ha anat perdent la seva credibilitat. Recordo, fa anys, que el cineasta grec Theo Angelopoulos afirmava que hi havia directors com Ken Loach als quals els agradava indicar a l'espectador cap on s'havia de mirar. Ell s'oposava a aquest model perquè creia que el veritable gest d'intel·ligència radica a deixar triar l'espectador allà on ha de mirar, oferir-li la possibilitat de pensar perquè pugui veure i entendre sempre molt millor les contradiccions del propi present.