Lletanies ‘dirty'

Des de la seva presentació el 2003 amb l'àlbum Youth & Young Manhood, Kings of Leon van posar les seves credencials per demostrar que el llegat de les grans bandes americanes no era en va. El potent quartet de Nashville ha aportat la tradició dels gustos dels seus membres, sempre sota l'estel dels Neil Young, Clash, Lou Reed, Stones, Pixies i companyia. Sis àlbums després i amb prop de vint milions de discos venuts ens arriba Walls, amb els mateixos ingredients de la casa, la veu forçada i contundent de Caleb i el cicló dels seus dos germans i cosí Nathan (bateria), Jared (baix) i Matthew Followill (guitarra).

De fet, des dels primers temes del disc, Waste a Moment i Reverend, un té la sensació de ser davant un dels èxits de la banda sudista. El so obsessiu de la secció rítmica, la veu escopint lletanies i els cors que actuen d'embolcall atorguen a les cançons un estil distintiu, que té referents, però també veu pròpia. Un so que tal com vam poder comprovar a la platja del Fòrum fa tres anys, és idèntic al del directe. Potser aquesta és la gran diferència entre el rock enllaunat i dirigit pels productors i el que sorgeix directe i salvatge, que s'ha fet en les dificultats i, sobretot, en la vitalitat dels concerts. Fórmula? Vitalisme.

Walls té aquest component de garatge revolucionat, les relacions sentimentals desgavellades i la manera de pregar de Caleb, que no pot dissimular que és fill d'un predicador, ni que sigui en un tant per cent baix per la via gospel. Les balades intenses et poden dir “emporta't els nens i els dius que estic bé. Jo mai seré el teu suport”, com si aquell dirty realism de Raymond Carver hagués penetrat en aquesta societat de l'Amèrica profunda, també desencaixada, a la deriva. Kings of Leon són fills de les autopistes. I malgrat haver esdevingut unes grans estrelles conserven, potser pel seu format familiar de grup, una intimitat tan càlida com desemparada.

Fa molts anys vaig demanar als joves tècnics de so del Festival de la Mediterrània, organitzat per Biel Mesquida, quin era el millor grup jove. S'ho van pensar i l'endemà em van regalar el primer disc de King of Leon. Mai els ho agrairé prou.