El Proust de Scott Moncrieff

Tots tenim autors que ens irriten. Sempre em treu de polleguera la periodista Janet Malcolm, però fa unes setmanes vaig trobar, per primera vegada, unes declaracions seves que subscric al 100%. La controvertida cronista defensava amb ungles i dents la llegendària versió de Proust a l'anglès del traductor angloescocès C.K. Scott Moncrieff (1889-1930), publicada entre el 1922 i el 1930. De fet, Scott Moncrieff va morir abans d'acabar la seva ingent tasca i Stephen Hudson (Sydney Schiff) paradoxalment va dur a terme la versió de Le temps retrouvé. I dic paradoxalment perquè va ser Schiff, amic personal de Proust, qui va escriure, alarmat, a l'autor per denunciar les suposades llicències que Scott Moncrieff s'havia pres amb l'original. Els ànims es van calmar quan Proust es va rendir davant de la bellesa artística del text de Scott Moncrieff.

La defensa de Scott Moncrieff de part de Malcolm es va produir en el context d'un debat molt agre que fa temps que dura al món anglosaxó sobre la necessitat o no de bandejar traduccions que han assolit, per elles mateixes, la categoria d'obres clàssiques. El debat es va generar perquè moltes de les noves traduccions que es postulen per reemplaçar les versions clàssiques són en realitat produccions inferiors que pretenen reescriure els originals a la baixa, una tendència que afecta greument la recepció de les obres d'autors de la talla de Tolstoi i Mann.

La versió de Proust de Scott Moncrieff està tan arrelada al teixit del sistema literari, la tradició i els registres expressius de la llengua, que ha estat impossible prescindir-ne del tot com s'ha fet amb altres clàssics de la traducció com Constance Garnett i Helen Lowe-Porter. Per això, al llarg dels anys s'ha perpetrat la barbaritat d'edicions esmenades de la versió de Proust a cura de Terence Kilmartin (1981), D.J. Enright (1992) i, com qui diu ara, William C. Carter (2013). Les cobertes de les tres edicions ostenten el bon nom de Scott Moncrieff i en lletres menudes apareixen els co-autors postmortem.

Les dues opcions de bandejar i retraduir o esmenar i reconduir són igualment insensates. Prescindir de Scott Moncrieff és una absurditat. Intentar posar la traducció al dia amb intervencions posteriors també és una absurditat. Que existeixin noves versions de Proust, cap problema. Però cap versió nova pot superar o desplaçar Scott Moncrieff. És un clàssic i està fora de concurs. Dit d'una altra manera, que no me'l toquin.