Institut Benjamenta

Els Von Gunten són una vellarda família noble, però el jove Jakob decideix fugir-ne i inscriure's com a alumne a l'Institut Benjamenta; i és que a Jakob von Gunten no li agrada gens ser volgut i estimat pels pares. Ha decidit ser criat i dedicar-se al servilisme. A l'Institut Benjamenta, però, no s'hi aprèn res! De coneixement, cap ni un. D'assignatures, només una: com s'ha de comportar un noi? I és que hi falta personal docent, els mestres dormen o són morts, o ho semblen. En general, als alumnes no els agrada riure, potser és que a penes en són capaços. Són éssers condemnats a l'ociositat, a un cert vagareig endormiscat. Jakob pensa que, a la vida, ser un dimoni és la delícia més gran, per això li encanten les coaccions de tota mena, així pot fruir de les transgressions.

Robert Walser és un escriptor incomparable, fonamental, delicat; sembla encuriosit pel que és petit, per tot allò limitat, per l'estancament, per com el temps es dilata i es consumeix en divagacions. La seva saviesa és una mena de tímida i animosa loquacitat que rebutja tot poder i dominació, és l'home dolç que no vol tenir a veure en res, tan obsessionat i jovial com elegant, però profundament esquinçador.

L'espai escènic és bonic i senzill: veiem una aula, àmplia, amb sis taules, cadires, una banqueta al fons, penjadors de paret, una porta, un finestral gran, lleixes en un racó, dos cubells..., colors ocres i grisos que proporcionen una atmosfera adequada, reclosa i pesant. La dramatúrgia és de Toni Casares, que, tot i l'enorme dificultat, ha esquematitzat prou bé la novel.la, malgrat deixar fora algunes escenes sorprenents que mostrarien la rica diversitat dels climes mentals de Jakob. Casares sembla més interessat en la relació entre alumnes que en la del fabulós senyor Benjamenta, per mi, la fonamental. La direcció és valenta i molt digna, però no flueix, hi manca ritme, l'excés d'escenes l'interrompen constantment. Potser hi ha un error en el to, en el sentit psicològic de Kraus i Jakob: la seva jovialitat natural ho hauria d'impregnar tot i, en canvi, hi ha una pesantor feixuga i lànguida que s'eternitza; també l'excessiva seriositat i un deix sentimental que no van gens bé amb Walser.

Naturalment cal rodatge, tota estrena és un apuntar i suggerir. L'esforç i la il·lusió són estimables, gràcies a uns actors que estan bé, especialment Jaume Ulled, malgrat l'abús d'un riure postís, i Alícia Pérez, que fa una excel·lent recreació de la senyoreta Benjamenta. M'agradaria poder afirmar el mateix del senyor Benjamenta, però encara no és a l'alçada d'un personatge indispensable. El vestuari és exacte i ens col·loca perfectament en l'època; així de bé també la llum, que llueix magnífica, donant un aire somniador i d'estrat mental a l'espectacle. Ja ho sabem, aquí s'aprèn poca cosa; és una llàstima.