novel·la
novetat editorial
Do de llengües extrem
Joan-Lluís Lluís presenta la novel·la ‘El navegant', ambientada a mitjan segle XIX, que veu la llum després d'un procés de reescriptura que ha durat vint anys
Assiscle Xatot té un do: pot aprendre i assimilar una llengua partint d'una paraula caçada al vol, d'una frase llegida en un rètol. Avui seria el malson de les escoles d'idiomes, però ell neix el 18 de març del 1852, a Perpinyà, i és el protagonista d'El navegant (Proa), escrita per Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963).
Col·laborador d'aquest diari des de fa molts anys, Lluís ha publicat tretze obres, entre les quals destaquen El dia de l'ós (premi Crexells), Aiguafang (premi Crítica Serra d'Or) i Les cròniques del déu coix (premi Lletra d'Or), a més del joc literari, que va esdevenir un best seller, Xocolata desfeta.
Ara ens ofereix una novel·la especial per diversos motius: el protagonista, el to, l'època i la reivindicació de la riquesa de les llengües. Cadascun dels 50 capítols està encapçalat pel terme nuvolet en una llengua diferent. “Vaig triar-lo perquè, pel que fa al personatge, és intangible, fràgil, blanc... Però la tria la vaig fer sobretot perquè fos un element natural present en totes les llengües; per exemple, neu no hi és en algunes... Ho vaig tenir clar quan vaig pensar la novel·la i la idea d'il·lustrar la diversitat lingüística”, comenta l'autor.
L'origen ve de lluny. “La vaig començar el 1995. La cerca de les traduccions la vaig fer enviant cartes i faxos a ambaixades i centres d'estudis. Molts no van respondre, d'altres van voler saber per què ho volia... Vaig aconseguir fins a 140 llengües, tot i que les últimes ja van ser via correu electrònic.”
Tot i tenir clars molts elements, l'obra s'encallava i no la podia enllestir. “Quan vaig pensar la novel·la, volia un final feliç i heroic, a l'estil d'una pel·lícula protagonitzada per Errol Flynn i Olivia de Havilland. Però, per algun motiu, que em va costar molt d'identificar, no em funcionava, no podia avançar la redacció, la deixava i feia una altra obra. La vaig refer molts cops i al final em vaig adonar que calia canviar el final. Va ser com dir a l'Assiscle: «Noi, em sap greu, però no tindràs el final previst. Viuràs molts anys i seràs ric, però no serà un final gloriós.»”
El final serà el que sigui, però el plantejament inicial és molt atractiu, i Joan-Lluís Lluís no dubta que, “si pogués demanar tres desitjos, un, potser el primer, seria poder aprendre una llengua així de ràpidament”.
Va situar l'obra al segle XIX perquè el present no és “un temps novel·lesc” que li agradi –“em sento banal quan parlo des de l'actualitat en una novel·la”– i perquè fos abans del temps de l'aeronàutica. “En aquella època no hi havia el costum de parlar altres llengües, potser la del país veí, però ni això era habitual. Als segles XVIII i XIX, la gent en tenia prou sabent llegir altres llengües, no els calia gaire saber-les parlar. Era una mica: «Per què he d'aprendre txec si el més probable és que en tota la meva vida no conegui cap txec?»”
Cada cop que l'Assiscle Xatot aprèn una llengua, té una reacció: vomita. “Res no és gratuït, i el preu de l'aprenentatge vaig voler que fos orgànic, fisiològic. El preu pagat li havia de sortir de dins, ser molt íntim”, detalla l'autor.
La visió del protagonista és “ingènua, perquè, en aquella època, potser per la percepció colonialista, creien que al món hi havia al voltant de 40 llengües i prou”, i actualment encara en queden unes 6.000.
Aquesta visió limitada no evita que el protagonista visqui a cavall de l'aventura i la desgràcia ni que passi per la presó, l'exili en una exòtica colònia francesa, l'amor, l'enyorança, l'amistat, la solitud...
Xatot parla català, naturalment, tot i que Lluís explica que ha conegut èpoques en què parlar català a la Catalunya del Nord estava mal vist. “Ara no tant. Però, fa uns 40 anys, si posaves de costat un monolingüe francès i un bilingüe francès-català, el primer se sentia superior i el segon li donava la raó.”
Després de vint anys de lluita amb la novel·la, se sent feliç d'haver-la publicat finalment. No és gaire metòdic –“només de vegades m'aplico una disciplina indispensable”–, però és dels que revisen tant com calgui: “Rellegeixo entre vint i trenta vegades cada novel·la... Menys de vint, em sentiria despullat.”
En el cas d'aquesta obra, i amb el pas dels anys, admet: “Rellegint els primers capítols no em reconeixia i vaig haver de negociar entre el jo d'aleshores i el jo actual”. I l'experiència li diu que “el procés d'escriure demana narcisisme i humilitat. Humilitat per treballar els llibres tant com calgui i narcisisme perquè, després de la Ilíada, de Shakespeare, de Faulkner..., val la pena seguir escrivint?” Si el resultat és com El navegant, sí.