Camí de Grècia

Juan Carlos Elijas (Tarragona, 1966) presenta el seu vuitè poemari, Delfos, me has vencido. El publica a la barcelonina col·lecció de poesia El Bardo. Fa temps, l'any 1998, va iniciar la seva producció poètica amb Vers.o.s. atávicos, i amb una trilogia que, amb el títol comú de LasTres. PoeTría, es va completar amb La tribu brama libre (2003) i Versus inclusive (2004). Va venir després el llibre Camino de Extremadura (2005), poemari amb el qual va obtenir el Premio de Poesía Miguel Labordeta. L'any següent va aparèixer a Varese, Itàlia, una bellíssima plaqueta privada que, fora de comercialització, contenia el poemari Talkin' heads. El 2006, i escrit juntament amb Manuel Camacho, va publicar a Puebla (Mèxic) Al alimón, un poemari que havia estat mereixedor del premi del IV Certamen de Poesia Taurina de la Diputació d'Alacant. I el 2007 va tornar a publicar Talkin' heads, en una edició oberta a les llibreries i al públic. Després d'onze anys de l'aparició del primer llibre de poemes, es publica aquest Delfos, me has vencido (Barcelona, col·lecció El Bardo, 2009). Si, tal com afirma Juan Carlos Elijas, cada nou llibre és una espècie de salt al buit, la particular aposta que conté aquest poemari és, sens dubte, la multiplicitat de veus, darrere les quals persisteix el batec, entre les diverses bambolines de temes i geografies, de paisatges i mitologies, de sorpreses i constel·lacions, l'ombra de l'actor que el poeta inventa perquè pronunciï els versos que també inventa però que diuen la seva veritat, aquella ombra que –cal dir-ho clarament– és l'estil, una subtil perfecció de la impostura, del fingiment. Aquell eteri refinament que és la poesia i que Fernando Pessoa va exposar amb una claredat escandalosa: «El poeta és fingidor. / Fingeix tan completament / que fins fingeix que és dolor / el dolor que de bo sent. // I qui llegeix el que escriu / en el dolor llegit sent / no els dos que el poeta viu / ans només el que ell no té» (Poeta é um fingidor). El fingiment esdevé, doncs, la més delicada forma de coneixement: «Fingir é conhecer-se», afirmava Fernando Pessoa. En definitiva, la poesia es converteix en un acte de vida, un acte amb el qual el poeta cerca signes per entendre's amb si mateix i amb el lector. I allò que ha de ser entès és l'eterna presència del que és perible, transitori: el cant contra l'esfinx del que és perdurable. Aquest és el centre del poemari Delfos, me has vencido.

Dividit en tres parts, mostra una declaració d'intencions presentades amb lemes de Ramón Irigoyen i els sud-americans Juan Bañuelos i César Dávila Andrade. Les mitologies, la història, la vida quotidiana i la mirada cap a l'edat d'or no només es dirigeixen a Grècia, sinó que s'estenen cap a l'altre costat de l'Atlàntic. Delfos, me has vencido, escrit en paràgraf poètic o vers llarg, també persegueix el somriure del lector mitjançant jocs conceptuals i lèxics en què habita la ironia. Però, per damunt de tot, i segons afirma Enrique Badosa a l'epíleg, el poemari de Juan Carlos Elijas és una «periégesis d'entusiasme no aliena a un viatge interior». Periégesis, sí, i també periple; diàleg entre el relat literari i l'experiència viatgera. Viatge anomenat, sí, viatge viscut també. Aquest és el doble joc en què es mouen els conjurs amb els quals es pot anihilar l'avenç del temps que portem a dins: Aquil·les fugint de la fletxa que busca el seu taló.