‘domus artis'
El taller, pàtria dels artistes
David Ribas ajunta vincles anímics i familiars al seu estudi de Sant Pere de Riudebitlles
L'estudi d'un artista és una petita nació. El lligam de l'espai de treball amb el creador és tan anímic, que podríem dir que els artistes són del seu estudi. En el cas de David Ribas ho és encara més. Al seu taller hi té les arrels.
Tot i néixer a Barcelona, els seus orígens ancestrals es troben a Sant Pere de Riudebitlles, a l'Alt Penedès, d'on era originària la seva família. El seu pare, que també havia nascut a Barcelona, va tornar quan un familiar li va oferir un molí. Amb el temps, David Ribas va seguir les seves passes i es va instal·lar en una vella casa familiar, la masoveria del molí, al costat del riu Riudebitlles, on fa anys s'arrengleraven força molins paperers que des del segle XVIII fabricaven les superfícies per on ara llisquen els pinzells de David Ribas. “Treballo en papers que tenen prop de 60 anys que es feien amb el cànem de les espardenyes que la gent venia al drapaire”, explica.
De la vella casa familiar en queda tota l'estructura i la flaire de foc cremant, però el concepte ja no és el mateix. L'edifici de tres plantes, que fa unes dècades també havia estat galliner, té ara una dimensió artística. A dalt de tot de la casa, l'estudi. Pinzells, pigments, paper, música i llum. Amb aquests ingredients cuina el seu art. Ho fa de manera disciplinada i aprofitant les hores de productivitat creativa que li donen les primeres hores del matí. De les gallines al metafòric cant del gall que marca l'inici de la seva activitat artística.
La casa que acull l'estudi és artísticament autosuficient. Només d'obrir la porta principal, el gran rebedor ha esdevingut una sala d'exposicions. S'hi alternen mostres de la seva obra amb la d'altres artistes locals o forasters, s'hi fan presentacions de llibres i també té un paper actiu amb la dinàmica artística del poble quan se celebra la Biennal d'Art, especialitzada, com no podia ser d'una altra manera, en obra sobre paper.
El paper ha estat important en la vida de Sant Pere de Riudebitlles i també ho és en l'obra de Ribas, que treballa amb papers conservats de les velles fàbriques de la zona. El seu estudi és història i també el paper amb què treballa una obra que aparentment no té res a veure amb els paisatge que l'envolten. Els seus quadres són abstraccions. Una abstracció força orgànica amb predomini dels ocres i vermellosos, colors molt lligats al nord d'Àfrica. Ribas ha fet moltes estades al Marroc i recorda com en tornar del seu primer viatge la pintura s'havia transformat. “Els meus inicis van ser abstractes, però després vaig tenir una petita etapa figurativa per tornar de nou a l'abstracció. En un principi els colors eren negres i grisos, però el colorisme es va instal·lar de tornada del Magrib.”
Les geometries que treballa són diverses, però ara li apareix una figura recurrent: l'escala. No sap ben bé si la forma respon al simbolisme que representa la unió entre la terra i el cel o senzillament al·ludeix a les escales que puja cada dia per anar de la planta baixa a l'estudi. Enmig del camí, la segona planta l'ha reservat al turisme que busca espais de natura i art tot creant l'HD Riudebitlles, un allotjament de només tres habitacions obert al públic i que permet que el seu espai de creació tingui un nou recorregut.
El seu estudi està encarat al nord i al sud. El cantó nord dóna a “la Riera”, que és com es coneix el riu de Bitlles, que pren diferents noms segons el tram, i la paret sud mira a un jardí interior. La natura en diferents registres impregna el taller en el qual treballa amb l'única companyia de la música. Apaga la ràdio quan es xerra massa. I no perquè les paraules el destorbin ja que té un altre registre més conceptual en la seva obra quan reprodueix frases en un paper. Les paraules inspiren el seu treball. D'una de les parets de l'estudi penja un paper en què es llegeix una frase de Maria Mercè Marçal: “L'escala fosca del desig no té barana”. Aquests dies dóna moltes voltes a la frase de Carles Hac Mor: “La perfecció és feixista”. No sempre col·lecciona frases extretes de llibres. La premsa escrita també li dóna un bon material. No fa gaire va prendre nota d'una frase d'un article de l'artista Antoni Llena: “L'art és una venjança”.
Aquest vessant artístic té una part fortament conceptual, però sense perdre una singularitat plàstica lligada amb el grafit. A banda dels grafits reivindicatius amb què empastifava les parets del poble, David ha continuat enganxant sentències, pròpies o manllevades, a l'espai public. Ara ja no utilitza l'esprai sinó que enganxa als murs els papers en què estan pintades les seves reflexions. En aquest sentit, l'obra de Ribas té, d'una banda, un sentit intimista, molt privat i personal, i per l'altra, un caràcter social, sense que s'estableixi una incompatibilitat entre el seu univers de sensacions internes amb el de la seva projecció en el món. L'activisme cultural ha format sempre part del seu caràcter tot buscant complicitats amb altres artistes. L'hermetisme, que faria pensar en el treball solitari de l'artista, és trencat per Ribas amb el desig de compartir el seu art i experiències creatives. I quan tot això s'esvaeix, pren nota d'un consell: “Quan no saps què pintar, agafa una escombra.”