Ni indignats ni emprenyats; accionistes

No hi ha confusió interpretativa possible a aquest encapçalament; la intenció és inequívoca: accionista vol dir una gent d'acció que no s'entreté a apedaçar el que s'estripa per arreu ni que exigeix un camuflatge constant de la realitat social i econòmica. L'accionista no és cap indignat, que no es creu degudament reconegut ni recompensat per la societat. Tampoc no és un emprenyat que trobi a faltar a la societat un reconeixement de valors i de sentit moral; l'emprenyat sap molt bé que qui els reclama o s'hi empara no és res més que un hipòcrita mancat de responsabilitat real, perquè tot el que es diu sobre valors morals només té com a base el valor social afegit; com ara diuen els especuladors i els inversors per encobrir la seva responsabilitat social, ¿quin reconeixement o valors socials volem que tingui una societat que només cerca l'increment constant de poder econòmic i polític –per aquest ordre– per atènyer-ne els excedents màxims i poder exercir així un més ample domini sobre el futur desert de la desesperació a què ara ens està abocant el que en diuen la postveritat (nou assassinat del ja escàs fons de puresa que encara romania als mots), món on només hi ha gent vagant i pidolaire, àvida d'un consum inútil.

El nostre accionista és aquella persona que sent la necessitat de sortir del marasme des del qual, de naixement, ens immergeixen; és també qui no accepta el que és repartit sinó el que hom obté per l'esforç de recerca i d'innovació de tots els actes. La persona d'acció aporta sempre i permet i admet la participació dels altres. Ensems descobreix que les riqueses del món són a l'abast del qui s'hi esforça. Ara ens volen encobrir la realitat amb el tapabruts d'un hipòcrita salari social.