L'original ets tu

Alfons Borrell (Sabadell, 1931) té una manera molt divertida d'explicar la seva pintura. El seu signe del zodíac és Gèminis i diu que quan es mira les seves obres es ben pensa que les ha pintat “el bessó”. “Però si jo només dono de menjar a les bestioles del meu jardí, els peixos de l'estany i els ocells que em vénen a veure cada dia! Hi ha artistes que necessiten anar a Nova York o a París per motivar-se, no parar de fer coses i estar en l'elit. Doncs jo sóc tot el contrari: no em moc d'aquí, no faig res, o com a mínim no en provoco cap, i visc molt solitàriament.”

Aquest distanciament amb el propi treball ha blindat al llarg de sis dècades la seva llibertat creativa. Borrell ha sigut i és una rara avis per la seva actitud inconformista per naturalesa contra el que s'espera d'un artista, no només en la seva obra sinó també en el seu modus operandi per assolir la glòria. Per no tenir, no ha volgut ni tenir influències d'altres artistes. El rebenta que li diguin el Rothko català o que comparin els seus quadrats negres amb els de Malevitx; dit això, Borrell du la història de l'art dins del cap, que quedi clar.

Anar per lliure es paga car en el món de l'art. I a Borrell li han passat una factura d'espant. Quan evoca els períodes més difícils, que han sigut molts i llargs, invoca les poques persones que sempre van creure en ell, fonamentalment dues: Brossa i Perejaume. “Ells em van salvar”. Però el cert és que el reconeixement a la seva trajectòria ha acabat arribant. L'any passat, la Fundació Miró el va reivindicar com a un dels grans pintors de l'art català del darrer mig segle en una esplèndida exposició retrospectiva en què tot el seu art enlluernava. “No sé si aquesta mostra m'ha consagrat [riu], però sí que m'ha deixat més tranquil. M'entristia que no se'm tingués en consideració... Però, vaja, que molta culpa la tinc jo per haver viscut tan reclòs”, admet.

Des de llavors, tot ha seguit transcorrent en el seu jardí, la incubadora de l'alquímia de la seva pintura, contigu a un taller d'on ara ha sortit un ampli conjunt de peces de creació recent per lluir a la galeria Joan Prats de Barcelona. Feia cinc anys de la seva darrera exposició en aquest espai. Als seus 85 anys, Borrell certifica una energia i una fermesa creatives en una col·lecció de pintures i de dibuixos, molts grans formats però no per això menys íntims, que segueixen obcecats a capturar el llenguatge de les emocions i a interrogar-se sobre el drama de la vida, el maleït tic-tac que marca la nostra desaparició.

Constant i coherent, però en cap cas repetitiu ni estereotipat. En el seu art no hi ha patrons. “És com un joc de màgia, sé quan començo però mai com acabo. Sempre és una sorpresa. L'originalitat no és enlloc més que en tu mateix. L'original ets tu!”. Borrell pinta per comprendre i per comprendre's. És un home emocionalment inestable –“estic carregat de dubtes, de pors i de misteris”– que voldria ser pintura i no pas pintor. Aquest concepte –perquè sí, perquè ho és molt, de conceptual– és l'única coordenada que condueix al seu treball. “Jo no pinto per demostrar que sóc capaç de pintar el que veig. Jo pinto el que sóc. Quan dic que m'agradaria ser pintura vull dir que m'agradaria quedar tenyit de taronja quan surt el sol i de blau després de submergir-me al mar. I aquest esperit invasor del color és el que té la meva pintura cap a la persona que la mira”, raona. I així és tant per a les teles de caràcter lluminós com per a les de tonalitats fosques. Uns negres que no poden frenar uns blancs que pressionen per fugir del quadre. “És la meva manera de dir: encara respiro, encara necessito la vida!”

La jove artista Alicia Kopf li ha signat el text de presentació de la mostra. Kopf, talent a l'alça, no estava familiaritzada amb l'obra de Borrell, però ha quedat captivada per l'essencialitat de la seva pintura. “La radicalitat que a tants els va costar veure ella l'ha detectat de seguida”, etziba, feliç, el pintor.