La frustració del desconegut

Rogue One ens ofereix l'oportunitat de poder tornar al món de les guerres contra l'imperi, podem veure com es va dissenyar l'Estrella de la mort i fins i tot podem entreveure Darth Vader respirant profundament darrere la màscara negra. Malgrat l'oferta, no tenim mai la sensació d'haver estat allà, probablement perquè podem reconèixer el món però no els seus pobladors. La sensació és tan estranya com la de tornar a casa i trobar que els mobles són al mateix lloc però els habitants són uns altres.

El fracàs de Rogue One no és tècnic. La pel·lícula signada per Gareth Edwards està rodada amb solvència, no juga amb els muntatges paral·lels de la saga, no s'encanta mostrant-nos ciutats fantàstiques o monstres extravagants. Gareth Edward aposta per l'aventura i l'acció, i se'n surt. El problema es troba en la forma com juga amb la creació de vincles emocionals. En la primera escena veiem una mare assassinada, un pare segrestat per l'imperi i una nena fugitiva. Tot plegat ens fa pensar en el pròleg d'un relat d'iniciació en què la nena voldrà trobar el pare perdut i recuperar allò que s'ha escapat. Les expectatives no funcionen perquè l'argument és molt simple i se centra només a mostrar-nos com la nena crescuda encapçala una facció rebel que vol destruir la gran nau que l'imperi està construint.

Rogue One provoca indiferència perquè no hi ha tensió, els personatges no oscil·len entre el bé i el mal, no hi ha temptacions, no hi ha cap història d'infidelitats i de traïcions. El film no és més que una franquícia que funciona com un spin off que, mitjançant una notable coherència, neix i mor en ell mateix. La seva gràcia principal esclata en els moments finals, quan veiem com l'aventura desemboca a l'interior de la saga galàctica i allò que resultava estrany convergeix amb allò familiar.