‘Pop art' amb ànima

Durant una visita a Madrid, Andy Warhol va qualificar l'obra de Darío Villalba de “pop soul”, pop de l'ànima. El guru del pop art nord-americà tenia molta raó: les obres de Villalba traspuen vida pròpia i s'allunyen de la fredor d'altres representants d'aquest estil. De tota manera, l'obra de Darío Villalba (Sant Sebastià, 1939) és molt poc etiquetable i es tracta d'un dels artistes espanyols amb un llenguatge més personal, que es va avançar en el temps en trencar la frontera entre disciplines, sobretot entre fotografia i pintura.

Amb una llarga trajectòria amb exposicions arreu del món (entre elles una retrospectiva al Museo Nacional Reina Sofía el 2007) i guardonat amb el Premio Nacional d'Arts Plàstiques el 1983, Villalba, inexplicablement, no havia tingut mai una exposició individual a Barcelona. Per això l'exposició d'una trentena d'obres que es pot veure a la Fundació Suñol té un valor molt especial. No és estrany que hagi estat la institució del passeig de Gràcia qui hagi fet el pas d'exposar Villalba, perquè a la col·lecció Suñol hi ha una quinzena d'obres de l'artista.

Al primer pis de la fundació, les obres, datades entre els anys 1972-2015 s'han distribuït sense seguir un ordre cronològic ni retrospectiu, seguint les instruccions sobre plànol del mateix artista, que aquests dies malauradament no ha pogut venir a Barcelona. A la mostra destaquen els grans formats fotogràfics impresos sobre tela, amb tocs de pintura afegida a la mateixa peça resultant o durant el procés. I els temes solen ser sempre les persones: “Una mirada poètica cap a l'homosexualitat, els sense sostre, la gent gran i, en general, els personatges marginals”, explica el director de la Fundació Suñol, Sergi Aguilar. Amb el seu peculiar punt de vista i el gran format de les obres, aquestes persones anònimes acaben adquirint categoria d'herois.

Un exemple del llenguatge fronterer de Darío Villalba és una obra, Jones, pertanyent a la sèrie dels “encapsulats”, en què les imatges suren com en una bombolla en un suport de metacrilat. “Amb la bombolla Villalba crea una segona pell, és com si l'artista reivindiqués una protecció per a aquests personatges vulnerables”, diu Xavier de Luca, adjunt a la direcció de la fundació. El 1973 Villalba va presentar un conjunt d'encapsulats a la Biennal d'Art de São Paulo, i amb ell va guanyar el primer premi de pintura, precisament quan l'origen de la peça és una fotografia. Els temps estaven canviant, però Darío Villalba s'havia avançat a un tipus de pràctiques artístiques que avui dia són d'allò més habituals.

L'exposició també mostra part del procés de treball de Darío Villalba en una paret on s'exposen els anomenats “documents bàsics”. Es tracta de fotografies espontànies on es veu el clatell d'una noia; un sense sostre assegut a terra; o un nen banyant-se a Trafalgar Square, a Londres, imatges que després acaben utilitzant-se en les obres de gran format.