Textos i àudios expressats en primera persona
Dimarts al vespre, sota la direcció d'Helena Tornero, una desena d'actors van llegir l'odissea redactada per refugiats al camp de Nea Kavala, a Grècia (a tocar del d'Idomeni). Parlaven de la incomprensió però també de la por, el desig, la il·lusió i l'esperança. Prou similar és el treball de Mos Maiorum (estrenat al TNT, va fer estada el cap de setmana passat a l'Antic Teatre). En aquest cas, el treball de camp va ser visitar els llocs de conflicte i entrevistar tot tipus de gent: guàrdies civils, voluntaris, immigrants al Gurugú, de Melilla i de Màlaga. Els actors van fer una dramatúrgia confeccionant una polifonia de veus que escolten, des dels auriculars, i ells reproduïen amb la mateixa intenció de com va ser dita, enmig d'un públic dins de l'escenari que s'havia de moure per deixar pas a unes torres de llum mòbils que representaven des de la frontera al lloc secret del Gurugú, abans de pactar un salt a la tanca que separa el Marroc de Melilla.
El viatge del grup del teatre a Grècia era per fer qualsevol acció; no estava pensada per fer-ne una peça teatral. Però els voluntaris els van empènyer que s'organitzés un taller per a tot tipus d'interns. El cert és que el teatre, com l'escola We Are Here o el centre per a dones Women Place, els va fer recuperar la dignitat, després de mesos d'incomprensió. Dimarts al vespre, els actors enviaven petons al fons de la sala. I és que els refugiats, autors del text, ho veien per streaming a Nea Kavala. Els de Mos Maiorum sí que van anar amb la gravadora preparada per fer-ne un muntatge de denúncia.
Tant als camps de refugiats de Grècia com a les fronteres del Marroc hi ha algú que demana auxili, i les institucions que representen la societat occidental fan el que poden per fer-lo callar. Veure-ho en directe, amb la veu de la primera persona, genera una sensació de vergonya, una necessitat de revolta compromesa, social, constructiva des de Catalunya mateix. Més enllà de les estructures d'estat. Kalimat, com Mos Maiorum, insta a escoltar aquests drames de persona a persona. Fan evident que la situació de crisi humanitària la viuen ciutadans amb els mateixos drets, deures i una mentalitat bessona sobre què s'hi ha de fer, que els polítics còmodament, des de les institucions europees, segueixen oblidant.
