Reus: l'esclat de la societat civil

Catalunya és una nació sense estat des de fa 300 anys. I l'estat al qual pertany no ha parat de xuclar-nos els nostres recursos, a més d'aniquilar-nos culturalment. Tanmateix, la capacitat de resistència cal considerar-la única a Europa. I això només s'explica per un factor: una potentíssima societat civil, que ha continuat sostenint una potent economia, base per a unes produccions patriòtiques i culturals, que propiciaren l'arrencada de la Renaixença. La ciutat de Reus és un paradigma de tot aquest procés. Des d'aquell famós Reus, París i Londres de la borsa de l'aiguardent, hem de passar a l'intent de bastir un port a Salou, i la construcció del pantà de Riudecanyes. Les activitats mercantils reusenques influïen al Camp de Tarragona, el Priorat, la Ribera d'Ebre, la Terra Alta, el Matarranya, les Garrigues i la Conca de Barberà.

El flux del tragí, augmentat avui dia pels nombrosíssims estiuejants de la costa, potencia un dels seus trets més sobresortints: el comerç, la gran abundància de botigues que fan del carrer Lloveras i Monterols, les places Prim o del Mercadal i els ravals, per posar alguns exemples, paradigmàtics, sigui un dels emblemes de la ciutat. Hi ha botigues centenàries de prestigi, que coneixen totes les tècniques per fer comprar al client. A casa meva, de l'Espluga de Francolí, el meu besavi, lletraferit de l'època renaixentista, relligava els seus llibres, i el meu avi, botiguer de la vila, com a mínim viatja a Reus dos cops al mes. Aquesta gran potència social i econòmica és la base d'una intensa vida cultural. Reus, sabedora del seu escàs patrimoni artístic o arquitectònic (hem de fer l'esmena al modernisme, tan de moda entre les capes burgeses de les ciutats catalanes, com l'Institut Pere Mata o la Casa Navàs, bellíssima), arrenca amb força amb una vida d'intel·lectuals, artistes, escriptors i homes de teatre, que molts cops supera amb escreix els límits de la ciutat, i es converteixen en referents nacionals i internacionals. Mancats dels recursos propis de la capital de província (escassos, tanmateix, tractant-se de Catalunya), la societat reusenca es llança a la seva potent indústria cultural, comptant només amb els propis: és la societat civil, a la qual estan forçosament acostumades les principals ciutats i viles de Catalunya. A Reus sobresurt el Teatre Fortuny, majestuós, el segon del país per poder-hi representar òpera, que és un dels emblemes de la ciutat. El seu arxiu teatral, el qual vaig tenir la sort de classificar, és una importantíssima col·lecció de programes de mà i cartells des del segle XIX. Si parlem dels arxius, encara cal citar l'arxiu municipal, el parroquial i l'Arxiu Comarcal del Baix Camp, els quals estrenaran aviat una nova seu, capdavantera en les tècniques constructives dels arxius. Pel que fa a les biblioteques, cal citar la pública Xavier Amorós, però sobretot hem de tenir en compte una institució senyera de la ciutat, el centre neuràlgic dels llibres i la intel·lectualitat reusenca: el Centre de Lectura, amb una biblioteca antiga més que notable, i que disposa d'un teatre de butxaca, el Bartrina, en honor d'aquell autor mort massa jove. La nòmina de reusencs cèlebres és molt llarga, i no ens podem allargar, però també diu molt a favor d'aquesta societat civil, que no sols crea edificis o institucions, sinó personalitats influents: naturalment, haurem de començar amb Gaudí i el seu cèlebre naixement; el gran pintor Fortuny, també una gran pèrdua juvenil; la nissaga d'arxivers i historiadors Bofarull, començant amb Dn. Pròsper, salvant arxius enmig de la desamortització de 1835, Eduard Toda, el restaurador d'Escornalbou i Poblet: Antoni Aulèstia, el primer autor en escriure una història de Catalunya en català; el polític i escriptor Josep Güell i Mercader, el general Prim, cap del govern d'Espanya, o Antoni Pedrol Rius, destacat advocat, i tants d'altres. Catalunya és una nació sense estat. L'estat propi l'han de construir i mantenir els mateixos catalans. Reus n'és un bon exemple.