L'esclat de l'art radical

La insatisfacció ha mogut sempre els artistes a fer coses noves. Jordi Benito va arribar a posar en perill la seva vida per exorcitzar el que el neguitejava: l'opressió de l'individu per les convencions socials, polítiques i culturals. Benito va convertir el seu cos en un mirall de les ferides del món. Les seves performances corporals eren nauseabundes. El 1979, va sacrificar una vaca a la Fundació Miró. La va matar amb un cop precís al cap, la va penjar cap per avall i es va rebolcar fins a l'ofec amb les seves tripes sanguinolentes. Un any abans, havia intentat fer una acció per l'estil amb un cadàver humà a l'exposició Seny i rauxa. 11 artistes catalans, al Centre Georges Pompidou de París.

La radicalitat d'aquest artista irrepetible va coincidir amb l'efervescència del punk. No és necessari buscar-li cap filiació directa amb el moviment (que, com tot, aquí va arribar més tard, però no massa). N'hi ha prou de reconèixer-hi els mateixos corrents subterranis.

De fet, el món de l'art ja estava preparat per rebre l'impacte del sentir punk. N'estava bregat. En certa manera, el va prefigurar amb accions brutals i repel·lents que anhelaven dinamitar els valors de la societat burgesa. A principi dels anys seixanta, els artistes de Fluxus trencaven pianos de cua. Yoko Ono, una de les seves militants, es feia esquinçar amb tisores la roba que vestia fins que es quedava amb quatre parracs a sobre. Els truculents accionistes vienesos també van dur anticipadament la bèstia punk a dins. Günter Brus escopia bilis contra l'ordre establert en unes performances catàrtiques i sadomasoquistes en què s'automutilava i feia servir la seva sang i els seus excrements per pintar.

En d'altres contextos van emergir més visionaris de la insubmissió amb el mercantilisme de l'art com Vito Acconci, que es mossegava el cos amb crueltat i es masturbava a l'espai públic; Francesc Torres, que es bevia dues ampolles de vi per cercar en el seu estat d'embriaguesa signes atàvics; o Chris Burden, que es feia disparar amb una pistola al braç per flirtejar amb la mort. Burden va morir sobtadament el 2015 d'un càncer de pell, però va ser a temps d'atendre la petició del comissari David G. Torres, que tenia al cap una exposició sobre l'influx del punk en l'art contemporani. “Tot i que les seves obres eren de principi dels setanta, és a dir molt pre punk, es va sentir encantat de participar-hi”, revela Torres. L'exposició Punk. Els seus rastres en l'art contemporani es va estrenar a Madrid, va passar després per Vitòria i, encara que inicialment no estava previst, també es va poder veure a Barcelona l'any passat. El públic s'hi va bolcar: va ser la segona proposta més visitada al Macba. Actualment, està de gira a Mèxic.

Torres diu que no va anar a buscar artistes amb carnet de punts de punkabilitat, sinó artistes que es van contagiar “de manera personal” dels seus impulsos extrems i revolucionaris. Més que d'influències, prefereix parlar d'un estat d'ànim col·lectiu. “El que m'interessava reflectir era el moment d'intensitat que es va viure el 1977 i com aquest es va transparentar en tota la creació contemporània i, en concret, en l'art. La voluntat de qüestionar-te i de ser qüestionat tota l'estona està a l'origen del punk. I és normal que tingués ressonàncies en l'art perquè aquest ha estat al llarg del segle XX l'espai més predisposat al seu qüestionament”, explica.

“El punk replica els moments de gran intensitat de les avantguardes. La sala de concerts CBGB de Nova York va ser la versió dels setanta del Cabaret Voltaire de Zuric [el temple dels dadaistes] i a la botiga Sex de Londres hi ha també una sèrie de claus dels situacionistes”, el grup format el 1957, anticapitalista fins al moll de l'os, que veia l'art com l'única via per a la transformació social. Hi ha connexions encara més sorprenents i tot: “En les portades de grups icònics del punk com Fugazi hi ha referències al constructivisme rus i a la Bauhaus, que en principi no en tenen cap, d'essència punk.”

Fils invisibles uneixen aquests moments d'exaltació creativa de què parla Torres. Dadà era punk i el punk era dadà. Uns cridaven després de nosaltres, la blenorràgia i els altres, no future. La baronessa Elsa von Freytag-Loringhoven, musa dels dadaistes, es passejava pels carrers de Nova York amb arracades de culleretes de cafè, segells de correus a les galtes, el cap rapat al zero untat amb colors estridents i una corona de morts i els llavis pintats de negre. A aquest espècimen punk avant-la-lettre se li atribueix l'autoria real del cèlebre urinari de Marcel Duchamp, que també aquest any celebra aniversari. Fa un segle clavat.

Amb aquesta remor de fons, l'eclosió punk va servir als artistes nous estímuls per expressar el seu malestar. “A Catalunya, molts artistes dels anys vuitanta agafen la flama. A banda de la seva formació acadèmica, Mabel Palacín, Jordi Colomer, Tres o Marcel·lí Antúnez es formen en concerts dels Sex Pistols, Sonic Youth o La Banda Trapera del Río. Tenim la mala tendència a compartimentar el que, en realitat, està dins del mateix calaix. Era un brou de pensament compartit”, subratlla Torres. L'esperit punk entroncat amb l'accionisme vienès dota la Fura dels Baus d'un nou llenguatge avantguardista, del qual l'escena teatral del país n'estava molt mancat. Les seves accions purgaven situacions límit, amb la destrucció com a alliberament i tot regat de fluids orgànics. Salvatges i viscerals. “En el cas de la Fura, el punk fa de catalitzador i dóna amplitud mundial a uns espectacles que xuclen de coses nostrades: la cercavila, la matança del porc, els trabucaires...”, diu Torres.

Però l'estela del punk (com la del dadaisme) serà molt gran. Als noranta apareixerà una altra fornada de creadors imbuïts per la seva ètica i estètica. Seran molt més sofisticats, això sí, com Joan Morey. “Morey poua de la condició alienada de l'individu en la societat, de la crisi de la modernitat, de la foscor, del sinistre...”, regenera la pràctica de la performance i aporta una nova mirada crítica i molt singular a les qüestions del gènere i la sexualitat.

Els rastres del punk en l'art perviuen en els artistes de les generacions més noves. Hi són en els projectes que violenten el sistema de Núria Güell o en les instal·lacions nihilistes de Víctor Jaenada. I, en un altre ordre de treball, en tot un Damien Hirst i els seus taurons en tancs de formol i calaveres humanes incrustades de diamants. Torres ho raona així: “Quan Hirst diu que és un artista punk és molt conscient del que està dient. Els Sex Pistols van reaparèixer als noranta amb La gira del lucre indecent. És a dir, per la pasta. Desbancar la banca, que és el que també va fer Duchamp, és una actitud punk total. I Hirst transita per aquí: la millor manera d'anar en contra del sistema és portar-lo al seu paroxisme. A la imbecil·litat absoluta. La idea del punk com a estafa hi és des del seu origen: es deia que va ser una estratègia de màrqueting per desfer-se d'un excedent de cadenes i de cuir.”

“Punk no deixa de ser res més que una paraula frontissa que separa la cultura que té a veure amb aquesta incomoditat i la cultura més acomodatícia que consisteix a llegir un llibre per passar l'estona i a anar a exposicions a veure coses boniques. En un cantó hi ha l'individu contemporani com un ser incòmode i a l'altre, Donald Trump, un tipus encantat de viure la seva contemporaneïtat”, rebla Torres.