Bea Espejo. situació crítica
“La crítica és un lloc per cultivar els dubtes”
Té sentit la crítica d'art avui?
No només té sentit, sinó que és fonamental com a eina de pensament. I ja no parlo tant d'escriptura (que també), sinó de la crítica entesa com el conjunt de contradiccions i problemes d'aquesta esfera cultural que anomenem art contemporani. Avui ens costa reconèixer els espais de la crítica perquè igual es poden manifestar en un fanzín o en un petit projecte editorial, en la definició d'un nou espai o en la configuració d'un col·lectiu. Més enllà del seu format, la crítica és un lloc per cultivar els dubtes.
S'ha convertit el crític en artista i l'artista en crític?
Sempre he pensat que la interrelació de rols obre una finestra a les oportunitats. M'agrada entendre la crítica com una activitat creativa i l'activitat creativa com un postulat crític. És més, la vinculació de la crítica amb altres agents, ja siguin artistes, comissaris, gestors o activistes de tota mena, en el teixit de nous espais per a la cultura i l'art, torna a la crítica unes noves condicions de possibilitat i inclús de necessitat.
Quin és el seu museu preferit? En quin no entra mai?
M'interessa molt la programació del CA2M, a Móstoles, i la seva mirada a l'art contemporani i la cultura contemporània, la interrelació de l'art amb la música, l'experimentació en termes d'educació, la idea de festa com a producció cultural, la mirada a la teoria crítica, el gènere, el colonialisme i la performance.
Tàpies té successor?
Encara queda l'estigma de Tàpies com el gran referent de l'art català, però hi ha vida més enllà de la seva figura. Per sort, segurament no hi ha només un sol successor, i sí molts referents. Un d'ells és Ignasi Aballí, un artista clau de la seva generació i també per a les més joves.
L'art català ha viscut massa dels grans noms?
Sens dubte, hi ha un gran ventall de pràctiques artístiques potser menys conegudes molt vàlides.
Per quins artistes aposta?
Pels investigadors, els antropòlegs, els científics, els sociòlegs, els literaris, els persistents, els entusiastes... Per tots aquells artistes polièdrics que no deixen de fer-se preguntes tot i no trobar a priori la resposta.
Realment interessa l'art al públic català?
Trepitjar per l'enunciat de “públic català” asseguraria la relliscada; millor parlar en termes més genèrics. Interessa l'art al públic? Doncs no tant com seria desitjable. Jo plantejaria dues accions respecte a això. L'una seria fer autocrítica i preguntar-se què passa en l'escriptura d'art que provoca arguments que juguen a la contra. L'altra seria reivindicar l'espectador actiu, que no posi barreres i tingui interès.
Som un poble artísticament madur?
Som un poble amb una llarga història però amb molta feina encara per fer.
Els polítics es creuen l'art català?
No creuen en l'art i escassament en la cultura. Només hem de veure el recent cas del Marco de Vigo. Ara mateix, les propostes més interessants venen d'una posició política personal i autònoma. Els espais independents, que s'han convertit en un dels escenaris més fructífers i dinàmics de l'art contemporani. Davant d'una programació institucional lenta, aporten moviment i bona salut al context artístic. Fórmules d'autogestió, treball en xarxa i ganes de fer les coses d'altres maneres. Tenen menys diners però més llibertat. Potser el futur depèn d'això?