Calders ja era Calders

Des de fa un parell de dècades ben bones, quan algú demana per un contista català, solen aparèixer dos noms: Pere Calders i Quim Monzó, o Quim Monzó i Pere Calders. No tenen res a veure, o molt poc, tret de la qualitat i la personalitat narrativa que els ha distingit.

Calders és molt hàbil mostrant situacions amb un deix d'absurd, simpàtic però inquietant, original i alhora tradicional, amb uns personatges que accepten aquest ambient especial amb naturalitat. Solen ser presents en l'obra de Pere Calders elements com ara l'ús d'un atzar que tot ho justifica i soluciona, l'humor sorneguer mostrat a través del llenguatge precís, les pinzellades de moralitat, falsa o no, el camí de la quotidianitat a l'excepcionalitat...

En la trajectòria de qualsevol persona sempre hi pot haver un primer el que sigui. En el cas d'un contista, hi ha d'haver un primer conte, doncs. L'any 1936, Pere Calders va escriure el seu primer conte infantil, que va titular El barret prodigiós i la barraca de monstres. En el 80è aniversari de la seva publicació, Comanegra el publica acompanyant-lo de les il·lustracions de Pep Boatella.

Aquest conte ja és Calders, té la seva essència i ofereix els elements que amb els anys serien classificats de calderians. Una nena que vol jugar amb el timbal del germà i ho fa de nit, quan tothom dorm. El fet sorprenent: el cavall d'espases surt de la carta i fuig. Paral·lelament també ho han fet, en una altra banda, les dues reines de cors. Els tres personatges cavalquen junts fins a un circ. El cavaller acabarà dins el barret del mag, fent companyia a quatre cavalls més atrapats en la seva respectiva carta. I les reines seran mostrades com a “Les germanes siameses més petites del món”. Tot plegat narrat amb els jocs subtils d'ironia del mestre.

Alguns dels contes infantils de Calders han estat recuperats i il·lustrats amb una adaptació prèvia del text. Aquest no és el cas d'El barret prodigiós i la barraca de monstres que, per primera vegada, es publica com a obra autònoma i respectant en tot moment la integritat del text.

Comanegra, doncs, no ha tocat el registre de l'original, una opció legítima, fins i tot recomanable, i això que avui dia pot resultar una mica ranci per als lectors més joves. On sí que s'ha fet una mena d'actualització és en l'estètica de les il·lustracions, a càrrec del jove Pep Boatella.

Boatella presenta el seu estil habitual, de tons foscos i empastats, ombrejats forts i característics, una mica expressionistes, tot amb una pàtina vintage i ús de la tècnica de degradat amb aspersió.

L'edició de Comanegra, en gran format i amb un paper de gramatge alt i una impressió amb molt de tintatge, és la millor presentació per a una obra que tot i ser la primera oficial d'un Pere Calders de 24 anys ja conté detalls de la seva grandesa posterior. En aquesta ocasió, ben secundada per Pep Boatella i Comanegra.