Sepulcres virtuals

De tot el patrimoni artístic català escampat per mig món, els sepulcres dels comtes d'Urgell estan a la part alta del rànquing de les obres més enyorades. No n'hi ha per menys: “Són del millor del nostre gòtic”, exclama Alberto Velasco, historiador de l'art i conservador del Museu de Lleida. Fa més d'un segle que aquest conjunt funerari format per quatre imponents sarcòfags va deixar el monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la Noguera, per al cap de poc incorporar-se al museu The Cloisters de Nova York. Les col·leccions d'aquesta reputada institució museística són riques en obres emblemàtiques de l'art català. També atresora la meitat del claustre de l'abadia de Sant Miquel de Cuixà.

¿Hi ha alguna possibilitat que les tombes de la casa comtal d'Urgell puguin tornar a Catalunya? “S'ha intentat un parell o tres de vegades. L'última, el 2010, amb l'aprovació unànime del Parlament. Els responsables del museu novaiorquès van dir que no estaven a la venda, i que només hi estarien si mai deixessin de lluir en les seves sales i passessin a la reserva, cosa força improbable”, reconeix el director del monestir de les Avellanes, Robert Porta.

Però Porta ha obert recentment una altra via per intentar restablir la dignitat al panteó dels Urgell. Una via alternativa a les demandes de retorn de les obres: “No volem entrar en les batalles de les reclamacions. La nostra manera de fer passa pel diàleg i la complicitat”. Res de provocar conflictes virulents, com ha fet el govern d'Aragó amb el cas Sixena. A finals de l'any passat, una delegació del monestir va visitar The Cloisters (la secció d'art medieval del gegant Metropolitan Museum of Art) i va mantenir unes primeres converses amb els seus dirigents. “Hi ha molt bona sintonia per col·laborar. D'una banda, a tots, tant a ells com a nosaltres, ens interessa conèixer més bé aquestes peces i ens vam posar d'acord que cal generar nous estudis. En les jornades d'història que farem el 2018, volem convidar una de les seves restauradores per aprofundir en les policromies”, explica Porta.

I hi ha més. El director del monestir va plantejar la idea de fer una reproducció dels sepulcres. Sense descartar del tot la còpia física, es va donar prioritat a una rèplica virtual amb tecnologia d'última generació, per l'estil de l'aplaudit mapping tridimensional de les pintures murals romàniques de Sant Climent de Taüll. “Ens van assegurar que ens posaran totes les facilitats”, apunta Porta. El primer que caldrà fer és un escaneig de les obres. No hi ha cap calendari de treball marcat, entre altres coses perquè abans que res s'ha de calcular el pressupost del projecte, que no serà cap minúcia. “Haurem de buscar finançament en el sector públic i en el privat, però pensem que s'entendrà que això és una inversió per al territori”, remarca Porta.

El monestir de les Avellanes té una gran significació en les comarques de Ponent. La història de la dispersió del seu patrimoni és trista, com gairebé totes les que afecten l'art deslocalitzat a la força. Pocs monuments van patir amb tanta crueltat les conseqüències de la desamortització com aquest cenobi fundat al segle XII. La diàspora dels seus béns va ser sagnant. I el capítol més lamentable es va viure el 1906, quan el banquer lleidatà Agustí Santesmases, que n'era el propietari, va vendre els sepulcres a un antiquari basc per 27.000 pessetes. “A l'època hi va haver molta indignació, i fins i tot Francesc Macià, que llavors era diputat a Madrid, va intentar aturar-ho”, explica Velasco.

Però el cas és que les tombes van marxar. I, de retruc, van ser profanades. Les despulles dels comtes van quedar escampades per terra de mala manera, i sort n'hi va haver que el majordom del convent, Josep Utgé, les va recollir i amb molta cura se les va endur a l'església del seu poble, aVilanova de la Sal, per protegir-les. Aquest va ser el nou lloc de repòs dels nobles catalans fins al 1967, que es van restituir al monestir de les Avellanes amb una processó festiva que va mobilitzar molta gent de la zona.

Fa 50 anys, doncs, que les restes dels comtes d'Urgell es van desar al seu emplaçament originari. Però, és clar: no es van poder dipositar als sumptuosos sepulcres del segle XIV perquè no hi eren. Al seu lloc s'hi van col·locar unes arquetes de pedra molt senzilles, fins i tot massa perquè els Urgell van ser una saga de gran sensibilitat artística. El constructor del panteó va ser Ermengol X, el gran reformador del monestir, que, a més de la seva tomba, va fer esculpir la dels seus pares, Àlvar I i Cecília de Foix, i la del seu germà, Àlvar II. Hi ha experts que tenen altres teories que apunten que la tomba doble pertany als fundadors del monestir, Ermengol VII i la seva dona Dolça de Foix.

Els últims anys, l'injust calvari que va passar el cenobi (que des del 1910 està habitat pels germans Maristes) s'ha anat reparant amb la recuperació d'algunes joies del seu patrimoni extraviat. Tot són bones notícies. El 2011, la Generalitat va comprar en una subhasta per 130.000 euros la meravellosa Verge de Bellpuig de les Avellanes (una figura amb un escut de vertigen); i el 2015 va repetir operació amb una arqueta que havia custodiat una de les sandàlies de la Mare de Déu (en va pagar 11.000 euros). Ambdues peces estan dipositades al Museu de Lleida.

I a finals de l'any passat van culminar les ambicioses obres de restauració (500.000 euros) del claustre del cenobi. Va ser el millor regal de celebració del 850è aniversari de la fundació del monument.