Àngel tendre i revelador

Pepa Plana s'ha de barallar, fins ara, que ella és una pallassa però que vol dirigir-se, principalment, al públic adult. La tendresa i la bondat d'un nas vermell pot més que la blancor i la desproporció del pallasso. En aquest Paradís pintat, per fi, és inqüestionable la mala llet i el cop de puny que fum a l'espectador sense necessitat de cap acció que trasbalsi el públic. Ella és un àngel despreocupat, incapaç d'entendre el valor d'una vida humana. No passa gaire res en el seu estat d'ànim i deixa atònit l'espectador.

Pepa Plana presenta el nas de pallassa més controvertit. Perquè, sí, aquest àngel (que ella converteix en femení) beu de l'humor blanc del nen que no entén res i tot ho experimenta curiós, però alhora es trasllada en un dels llocs més antipàtics d'aquesta humanitat: allà on es comprova que la civilització es gira d'esquenes a la seva obligació. I si algú confiava en l'àngel de la guarda, de seguida es veu que no és prou. Ella construeix un àngel immaterial que desperta la humanitat més sentida al públic. El que s'adona de les seves limitacions físiques i de voluntat. El que se sent incapaç d'afrontar l'obligació moral d'actuar. El que prefereix abandonar tot heroisme i arraulir-se altra vegada al quadre de la perfecció. El que evidencia que la humanitat és tan imperfecta com lliure per prendre decisions. És tendra de gest, ingènua de situació però amb un caràcter fort que deixa petja. La seva narrativitat escènica, més enllà dels provocadors gags, atrapa aquest cop l'ànima de l'espectador i li fa una sacsejada, que convida a rebel·lar-se, a actuar.