crònica de música / «orchestra fireluche»
La Fireluche menjant maduixes
D'Édith Piaf als Sex Pistols hi ha un camí tan llarg i de paisatges tan diversos com el que recorre l'Orchestra Fireluche amb la seva proposta artística. Si aquest conjunt del Pasteral sorprèn amb la seva música deu ser en part per la facilitat amb la qual el seu repertori viatja sense manies de referències vagament ancestrals a apunts netament futuristes. Gresol de palpitacions molt diferents, el cabaret de l'Orchestra Fireluche tant convida el públic a assaborir una adaptació d'una peça molt popular de la cançó d'autor en llengua francesa del començament de la segona meitat del segle XX com l'incita a escoltar com revisa un tema de la banda més desconcertant de la història del punk. Però és en les composicions de collita pròpia on l'Orchestra Fireluche mostra millor el seu potencial d'inspiració més aviat naïf.
Ja veurem, l'espectacle que la banda va presentar dijous a Girona a l'Auditori de la Mercè dins el festival Temporada Alta, és un interessant pas endavant en la trajectòria del conjunt, iniciada el 2003. Els deu integrants de l'actual Orchestra Fireluche s'ho van passar molt bé a l'escenari i van encomanar la seva alegria a l'audiència.
Menjant maduixes és el títol d'una de les creacions més atractives que va oferir el grup. Tocada per una fina ironia com la cançó Comiendo pollo, de Sisa, transmet felicitat a qui l'escolta. Curiosament, però, les peces més impactants de la vetllada segurament van ser les que van submergir el públic en un aire dolorosament nostàlgic, com La pèrdua de la humanitat, que els músics van compondre en un assaig en la tristesa d'una tarda de dissabte.
Un capítol a part mereix l'extraordinari treball de l'artista nord-americà Morgan Caney, responsable del suggerent muntatge d'imatges en moviment projectades per complementar la música del grup. Els discursos de l'Orchestra Fireluche i de Morgan Caney es van retroalimentar d'una manera proteica.