Ben vius tants anys després

Abans-d'ahir i ahir: plens rotunds de Depeche Mode al Palau Sant Jordi. Demà: intensa jornada promocional dels retornats Spandau Ballet en un hotel luxós de Barcelona. Als nous romàntics, diran alguns, ja els tornem a tenir per aquí, tot i que en el cas del grup que ens ocupa, és just assenyalar que la seva dilatada trajectòria es defineix per unes quantes fites més enllà de les que van aconseguir en la –fins no fa gaire ridiculitzada, ara sembla que reivindicada– dècada dels vuitanta. No va sonar, a Montjuïc, per exemple, Just can't get enough, però sí que va fer-ho un bon grapat de temes d'un disc del 1990, Violator (World in my eyes, Policy of truth, Enjoy the silence i, ja al final, la indiscutible Personal Jesus, versionada fa uns anys per Johnny Cash i tot) i d'un del 1993, Songs of faith and devotion, que en l'època va fer posar els pèls de punta als que mai haguessin imaginat que en un disc de Depeche Mode les guitarres tindrien tant de protagonisme (I feel you, Walking in my shoes, In your room, One caress).

Si els Depeche Mode figuren entre els grups que venen entrades a dojo és per la seva hàbil capacitat a regalar a distintes generacions temes memorables –«temazos», tal com apareixia en la vistosa pancarta que un fan no va parar d'exhibir durant les dues hores de concert– i, sobretot, per haver mantingut prou intacta la reputació de ser un bon grup de directe. Hi ajuda, és clar, l'increïble domini de l'escenari de Dave Gahan, però també, del seu company, Martin L. Gore. Tot i que aquest, en posar-se al davant del micròfon amb Jezebel –una de les cinc cançons que van sonar de Sounds of the universe, del 2009–, sense Gahan a l'escenari, va provocar, tal com s'esdevé amb Keith Richards quan canta en els bolos dels Stones, que el públic trobés un moment per anar al lavabo. A destacar, finalment, els teloners: els Soulsavers, amb Mark Lanegan, que van fer una altra exhibició de gospel crepuscular tot i la indiferència general i el poc volum amb què se'ls va sonoritzar.