“L'objectiu principal no és investigar, sinó construir una vida”

Ho he buscat. El 1991 vaig guanyar el premi Joan Fuster d'Assaig amb el volum de retrats literaris, Deu daus, que també va rebre el Premi Nacional d'Assaig. Abans ja havia publicat a l'Avui una sèrie de retrats literaris, Retrats contemporanis, que va guanyar el premi Ciutat de Barcelona. Aleshores em vaig plantejar que si em limitada a fer retrats literaris sempre estaria a l'ombra dels Homenots de Pla. Per això em vaig plantejar escriure biografies, més científiques i complicades de fer. D'altra banda, sóc partidari de l'individualisme, mai no he estat de l'esquerra socialista, i encara menys del PSUC. De jove em vaig fer de la CNT i després m'he mogut en el camp del catalanisme liberal. Per a mi, doncs, més que les estructures i les superestructures, l'aventura individual, humana, sempre ha tingut un gran protagonisme. Per això em vaig decidir a escriure biografies.

Va ser un encàrrec de l'entorn de Triadú i l'experiència va anar tan bé que em vaig proposar fer la de Pere Calders, un personatge que coneixia personalment; després va venir la de Maria Aurèlia Capmany, seguida de la de Nèstor Luján, Raimon Noguera i finalment la de Salvador Espriu. Totes són biografies que m'he buscat perquè, en definitiva, són persones d'una o dues generacions anteriors a la meva, als qui els dec moltes coses i em sentia en deute amb elles.

Trobar un fil conductor. Sóc un periodista, no un erudit, tot i que he llegit bastant. Un dels meus mestres és Stefan Zweig: ell troba un fil conductor que al lector li sembla versemblant i amb sentit. No podem dir que sigui un fil conductor real perquè, per més que et vulguis aproximar al personatge, una biografia sempre és una aproximació, la vida de les persones és massa complexa. Jo reivindico la feina dels bons biògrafs, que han de saber història, literatura, sociologia, psicologia, sense oblidar les tècniques narratives, i sobretot tenir una visió del món que determina la tria dels biografiats.

En la que vaig fer de Néstor Luján vaig haver d'investigar molt perquè molts dels seus articles no estaven publicats. En la biografia poso en relleu el que estava escrivint, una situació contrària a quan vaig fer la biografia de Salvador Espriu, que tenia deu volums de l'edició crítica de l'obra completa i centenars de monogràfics. Per tant, aquí, més que descobrir una cosa nova, la feina era sintetitzar totes les aportacions i posar-les a l'abast del lector. En canvi va ser criticada per no aportar cap novetat. Si ens posem a escriure una biografia cal tenir ben clar a qui ens devem: a la família, a l'acadèmia perquè ens tracti bé o al lector? Crec que al lector, per tant, hi hem de posar totes aquelles coses que ajudin a entendre bé la vida del biografiat.

Aquest és el problema que m'he trobat. M'hauria agradat, per exemple, que des dels sectors acadèmics m'haguessin ajudat a saber quins són els límits. La meva conclusió és que he de posar totes les dades que siguin substantives per entendre millor el personatge. Però quines són? D'altra banda, un biògraf, en un país petit, ha de procurar que quan fa una biografia en pugui fer una altra... cal anar amb compte, és clar. Es poden dir totes les coses, encara que el lector no ho capti a la primera. La prova és que he tingut problemes amb més d'una biografia.

Totalment. A més, el biògraf ho ha de fer tot, buscar espònsors, editorial, resoldre els tràmits legals: és una feina dura i gens rendible. El país ha de ser conscient que escriure una biografia és una cosa cara, si es volen fer coses de primera divisió, com les biografies de Paul Preston.

En un moment donat es va posar molt de moda la història oral, però si no saps què vols dels testimonis et poden fer perdre temps. No per culpa d'ells, però és curiós com tots tenim una memòria selectiva. M'ha passat sovint que després de publicar una biografia m'ha vingut gent dient-me, “això no va anar exactament així”, però en realitat hi ha testimonis que ho corroboren, el que passa és que canvien d'opinió i ni se'n recorden. Sempre hi ha aspectes que es poden matisar, però en una biografia no es pot posar absolutament tot, sinó oferir una informació coherent de la vida i l'obra del personatge.

La meva idea no és fer més biografia. Al setembre trauré un llibre sobre la trobada de Lenin, Joyce i el Tristan Tzara a Zuric el 1917. Fins ara hi havia monografies acadèmiques i jo el que he agafat és la vida quotidiana d'aquesta gent, què feien, etcètera, i quan aquests tres personatges tomben tota l'Europa intel·lectual d'abans.