Retrat de la Itàlia real

“Tot té remei excepte la mort”, diu al seu fill Antonio, el protagonista d'El lladre de bicicletes. Però l'expressió del seu rostre nega les paraules d'esperança que acaba de pronunciar ell mateix. La seva recerca desesperada de la bicicleta que li han robat per la Roma de la postguerra centra l'argument d'un dels cims del neorealisme, que apareix a tots els manuals d'història del setè art. Romà Gubern, a la seva Historia del cine, defineix aquesta pel·lícula rodada el 1948 com un “implacable document social sobre la condició obrera a la Itàlia de la postguerra, que posa l'accent en la solitud del protagonista, víctima d'una ferotge insolidaritat.” Si Rossellini apel·lava a la indignació de l'espectador i Visconti al seu intel·lecte, “el cinema de De Sica té una orientació sentimental i apel·la a la compassió”, apunta Romà Gubern.

I compassió, efectivament, és el que desperta Antonio, que ha esperat dos anys per aconseguir un treball. Amb la seva dona, van a empenyorar els llençols per recuperar la seva bicicleta i treballar penjant cartells per a l'ajuntament. Però el primer dia li roben la bicicleta –els carronyaires sempre ataquen el dèbil– i De Sica seguirà durant tot el cap de setmana aquest home desesperat, que busca el vehicle imprescindible per conservar el lloc de feina.

El neorealisme va revolucionar el cinema en treure els actors i les càmeres al carrer. Nascut com a reacció al retòric i pompós art feixista, els Rossellini, De Sica i companyia van buscar històries, protagonistes i temàtiques propers a la gent normal. A través de la història d'Antonio, Vittorio de Sica i el seu guionista habitual, Cesare Zavattini, componen a El lladre de bicicletes un retrat de les classes populars de Roma. El gran mercat de la plaça Vittorio, on Antonio, el seu fill Bruno i uns amics busquen la bicicleta robada, és un espectacle de vida, de sorolls, de multituds de gent comprant i venent de tot. Ja no hi ha tanta runa i edificis esfondrats com a Roma, ciutat oberta, que Rossellini va rodar tres anys abans, però encara hi ha misèria, gairebé no hi circulen cotxes, hi ha homes desesperats buscant feina...

La història és austera, concisa, sense dobles lectures, en consonància amb l'estil propi del neorealisme. Està rodada en un blanc i negre que “accentua els clarobscurs”, amb una càmera “transparent, sense efectismes que puguin alterar la narració, amb una gran austeritat visual”, apunten Christian Aguilera i Núria Dias a Los directores del siglo XX (Editorial 2001). Els actors Lamberto Maggiorani (Antonio) i Enzo Staiola (Bruno) protagonitzen escenes memorables. Com quan comença a ploure i pare i fill queden enmig de la plaça, sense un paraigua per protegir-se, mentre la gent recull les parades i corre a protegir-se. O quan mengen pasta en un restaurant on un grup interpreta una alegre cançó i miren com devoren a la taula del costat. “Deuen guanyar almenys un milió de lires al mes”, diu Antonio.

Els neorealistes van provocar un veritable tsunami al cinema, traient les càmeres al carrer i convertint en protagonistes la gent corrent, mostrant la Itàlia real. I d'aquella realitat concreta, en van fer films universals. “Els neorealistes –diu el mestre Gubern– ens van revelar una nova forma d'observar la realitat, en els seus aspectes més autèntics, com un document viu, novel·lat, si es vol, però que ens ajuda a comprendre millor la condició humana.”