Crítica
Somni trencat
L'obra Fences, d'August Wilson, va estrenar-se a Broadway el 1985 i va guanyar el Pullitzer. Forma part de l'anomenat Pittsburg Cycle, consistent en un seguit de deu obres ambientades en un barri afroamericà que parlen de com el somni americà afecta una comunitat que mai el podrà assolir. Cada obra se situa en una dècada diferent i Fences és la que passa als anys cinquanta. El protagonista és un escombriaire que volia ser jugador de beisbol i que no ho va aconseguir per culpa de la segregació. Denzel Washington, que va interpretar amb Viola Davis l'obra a Broadway, decideix ser fidel al text i fer-ne una bona adaptació, partint de la idea que el cinema en lloc de teatre filmat pot ser un instrument per filmar la paraula. A Fences tots els personatges parlen molt i ho fan per crear les seves ficcions. El llenguatge és la màscara que defineix el món on habiten.
Troy Maxson és un personatge que vol celebrar la vida amb els seus amics, però que recela del seu fill i no vol que triomfi on ell ha fracassat. La relació amb l'esposa es troba a mig camí entre l'afecte i la comprensió. A mesura que avança l'obra sorgeixen revelacions sobre aquests personatges humils. Sabem que de jove Troy va estar a la presó i que ha acabat recollint escombraries. Disfruta xerrant i discutint per expressar la seva peculiar filosofia vital, però també per posar en evidència la seva inconstància. Rodada sense gaires pretensions, aprofitant un decorat tancat, Fences agafa força a mesura que avança fins a arribar al sublim tercer acte final, en què res és com era en un principi i tot pot ser transformat de forma radical.
En un moment en què el cinema afroamericà busca el seu lloc en el mercat de Hollywood, Fences és una obra clau que recicla el millor de la tradició dramàtica americana per ajudar-nos a entendre la complexitat racial de l'Amèrica profunda.