Adesiara reedita els textos de l'exili de Pous i Pagès

El 28 d'octubre de 1947, Rafael Tasis, passant revista a les novetats literàries més rellevants de la dispersa comunitat exiliada catalana, escrivia a Ramon Xuriguera, com ell, també refugiat a París: “De Mèxic, la novetat interessant és que a la col·lecció Catalònia sortia immediatament un llibre inèdit d'en Pous i Pagès, expressament tramès pel seu autor, des de Catalunya, perquè surti en la susdita col·lecció.” El llibre, que Josep Pous i Pagès va escriure a França abans del seu retorn a Catalunya, el 1944, seria De la pau i del combat, que es publicaria efectivament a Ciutat de Mèxic el 1948, en el número setzè de les Edicions Catalònia, que dirigia Avel·lí Artís Balaguer. La carta de Tasis demostra com aquestes proses autobiogràfiques van ser rebudes amb expectació pels escriptors catalans, per a molts dels quals Pous i Pagès, director de la Institució de les Lletres Catalanes durant la guerra, va representar “un centre moral”, en paraules de Carles Riba, i De la pau i del combat, “un evangeli de fe” que exemplificava la rectitud i la fermesa del seu autor, el seu “apostolat cívic”, com en diria Tasis.

Recuperat ara pel segell Adesiara en una edició a cura de l'especialista M. Àngels Bosch, que també en signa l'estudi introductori, el llibre exposa totes les grandeses i misèries de la condició humana a través de l'experiència de l'exili, durant el qual Pous i Pagès va trencar amb l'estil i el contingut de les seves obres anteriors a la Guerra Civil i, molt influït pels Pensaments de Pascal (l'home, aquesta canya que pensa), va tenyir les seves proses de soledat i nostàlgia, però també d'una intensa bellesa. Per a Bosch, de fet, l'autor oscil·la al llarg del llibre entre el passat idíl·lic, el present tràgic i el futur esperançador. “Quin excés de ventura, que faria l'home massa semblant a un déu?”, es pregunta en una de la cinquantena de narracions del volum, en què es lamenta irònicament que “les campanes tenen per gran disbarat que la mort no estigui més ben governada”. No és estrany que De la pau i del combat, organitzat en quatre parts que corresponen a les estacions de l'any, sigui considerat el testament vital i literari de l'escriptor figuerenc, que rosegat per la nostàlgia va omplir els textos de feliços records d'infantesa, de l'esplendor del paisatge enyorat i de la joia d'escoltar la música que li agradava.

El llibre, que van presentar dijous a la seu d'Òmnium a Girona l'editor d'Adesiara, Jordi Raventós, l'historiador Enric Pujol i la curadora, M. Àngels Bosch, recupera, a més, les dedicatòries que encapçalaven aquests relats, de les quals només se'n van mantenir setze en la primera edició, el 1948; la resta, adreçades a intel·lectuals que havien decidit quedar-se a la Catalunya franquista, l'escriptor les va suprimir tement que els poguessin comportar represàlies.

Que una obra d'aquesta categoria no hagi estat editada a Catalunya fins al cap de quasi setanta anys de la seva aparició, forçosament clandestina, a Mèxic demostra l'extraordinària anormalitat de la literatura catalana, però també, com ha apuntat Bosch més d'una vegada, el penós desconeixement que encara pesa damunt Pous i Pagès.