Una mà de contes, de set dits

Jordi de Manuel (Barcelona, 1962) és doctor en biologia i professor. Reivindica i conrea el gènere de la ciència-ficció, però també literatura infantil i juvenil i la policíaca. La sèrie protagonitzada per l'inspector de la Policia Nacional Marc Sergiot pertany precisament a aquest darrer gènere. En algunes novel·les de Sergiot també hi ha petjada de ciència-ficció. De Manuel ha anat construint el personatge al llarg de vint anys i, fins ara, vuit novel·les. Tot i que ja té clar que la pròxima serà la darrera del personatge.

Ara podem llegir uns contes que, sumant-s'hi de mica en mica, han acompanyat autor i personatge des de fa molt temps. Fins al punt que algunes narracions que fa uns anys hi formaven part han crescut i han acabat sent una novel·la, com ara la darrera, Foc verd. Aquesta dilatació en el temps i la falta de pressa per publicar afavoreix el resultat, que és cuidat en tots els detalls i que ofereix un to, una trama i una perspectiva ben diferents en cada text.

A Mans negres, a més de la part purament literària, Jordi de Manuel hi aboca alguns jocs. I mostra, amb pinzellades, característiques de Marc Sergiot. Sense fer-lo omnipresent, perquè en alguns contes té presència important, però en altres és gairebé un personatge testimonial. Un dels jocs és la presència de mans (ja va publicar a la sèrie la novel·la Mans lliures), des del títol, Mans negres, i passant pel de tots els relats: Cop de mà, Jocs de mans, A mà armada, Mans a l'obra, Mà de ferro, Una mà de pintura i Mans brutes, en tots els casos impecablement justificats en la trama. No en donaré detalls perquè estan pensats per entrar-hi de buit, sense saber-ne res. A més, són tan curts que seria lleig fer un resum tenint en compte el gènere. Set contes, com una mena de set pecats capitals, amb què també juga, però sense que sigui el centre de la trama de manera forçada: cobdícia, venjança, ira, luxúria, gelosia, fanatisme i malícia genuïna.

I encara dos jocs més, de cites. El primer, habitual en molts autors, és una cita relacionada amb el conte a l'inici de cadascun. El segon és especial: a cada conte apareix, diluït en el text –per exemple, barrejat en un diàleg o com a part d'una descripció–, el títol d'una novel·la de Manuel de Pedrolo. Un autor de qui De Manuel se sent deutor i a qui ha volgut retre aquest homenatge.

Tot i que el primer i l'últim estan enllaçats, la varietat de plantejaments, de menes de delinqüència, de motius morals, de girs, de salts temporals... atorguen una coherència interna a cada text que no obliga a llegir-los per ordre. I De Manuel ho embolcalla tot amb un estil acurat, sense malabarismes. Ajustat en les descripcions. Net en la sordidesa. Apostant pel menys és més, bàsic en narrativa, com mostrar molt amb pocs elements. Un exemple: a Joc de mans apareixen unes joies. Sembla que han estat robades, però cada lector pot decidir-ho. De Manuel no ho explica. No influeix en la trama. Aquesta és la virtut dels contes. Quan estan ben escrits, com és el cas.