Tebeos contra el ‘TBO'

Publicació poc o molt periòdica, il·lustrada, destinada a tots els públics, encara que les ànimes malèvoles el vulguin i el pretenguin exclusivament per a criatures. A França en diuen bande dessinée –més aviat, BD o bédé–, als Estats Units, comic book, a Itàlia, fumetto, i entre nosaltres, als ambients més d'anar a peu, tebeo. I si en diem tebeo és perquè aquesta revista, el TBO, nascuda exactament ara fa cent anys, va fer, a partir d'un moment de màxima popularitat, de sinècdoque. La part pel tot. Tot eren tebeos. N'hi ha hagut tants, que qualsevol recompte, qualsevol recopilació, per ambiciós que sigui, sempre se'n deixa una pila. I alguns van competir durament amb la revista que els va donar el nom.

El número 1 del TBO lluïa a la portada la divisa que el seu editor, Artur Suárez, volia que el distingís: Semanario Festivo Infantil. No era el primer. De setmanaris, més o menys festius i destinats a un públic infantil, n'hi havia abans. Alguns de tan populars i de llarga vida com En Patufet, que va nàixer el 1904. El mateix any que es va publicar també Monos, aquest Semanario Humorístico Ilustrado, sense especificar edats ni festes, editat a Madrid. A Barcelona, com En Patufet, es va publicar també, abans que el TBO, Dominguín, considerada per alguns experts com el primer tebeo, perquè gairebé totes les seves històries eren historietes il·lustrades. Dominguín, però, va morir aviat, potser incomprès per un públic encara poc fet a publicacions tan avançades.

Aquesta era la competència prèvia. La posterior va ser molt més nombrosa. Desenes de revistes van anar fent-se i desfent-se, i combatien cada setmana per un lloc privilegiat als quioscos. En castellà i en català. Des de Periquín i Pinocho fins a Virolet i Sigronet. De totes aquelles capçaleres la més potent, la més combativa, la que més por va fer a Joaquim Buigas, el nou propietari del TBO i ànima del seu èxit posterior, va ser Pulgarcito, fill espavilat de Joan Bruguera. 50.000 exemplars setmanals atribueixen al primer Pulgarcito els entesos en la matèria gràfica. Tot i que en aquests àmbits les xifres són aproximades i, sovint, exagerades.

Acabada la guerra del 36, la victòria del bàndol rebel va fulminar la competència en català, llengua prescrita per a l'escola i per als quioscos. En castellà i fins als anys cinquanta, les publicacions lligades al règim –com ara Flechas i Pelayos, fusionades després del decret d'unificació en una capçalera única: Flechas y Pelayos– van tenir totes les de guanyar, perquè van ser les úniques que van aconseguir el permís per a editar com a publicació periòdica i amb nom propi. Van ser-ne unes quinze, malgrat que només Chicos va aconseguir de debò guanyar-se l'addicció del públic de totes les edats. Però ni Chicos va sobreviure a la prova del cotó popular i va plegar veles el 1950. Per contra, TBO i Pulgarcito, renascudes de les cendres gràcies a l'obstinació de Joaquim Buigas i els fills de Joan, Francesc i Pantaleó Bruguera, van mantenir-se als quioscos amb penes i treballs i van acabar aconseguint els permisos corresponents que les va tornar el caràcter periòdic i el nom de pila.