crítica de teatre / «regla de tres»
Assajos
Finals de novembre analgèsic, irreverent, misteri climàtic, sensació límpida irreversible, no hi ha troc, el fred dormita lànguidament en un llarguíssim i temperat silenci de tardor. Em temo que acabarem vivint en la perpètua il·lusió del tròpic. Així mateix la nit de dijous, a l'esplèndida sala La Planeta: imaginem-nos a finals d'estiu, anys seixanta, en una illa immergida en el garbuix incommensurable d'un arxipèlag, potser a Estocolm? La casa ancorada en un cim contempla una mar que és de gel a l'hivern; solitud i silenci, només el vell Ingmar Bergman i el seu petaner a la vista... Dues joves actrius (Liv Ullman, Bibi Anderson?) llegeixen, parlen i assagen un guió per a cinema: Persona. De fons, com un eco, la remor d'una vida exhaurida, és algú que planeja com una presència constant, un pur fantasma. Triangle amorós en què es respira un aire de dolor puntual i intens, la fricció i la culpa que perpetuen estats d'ànims íntims i d'una violència continguda, verbal. Fredor desapassionada, estat cerebral suec. Però no, què va, de fet som en un teatre qualsevol, tot és un assaig, qui sap si fins i tot el públic. Escenografia: un cercle blau marí al centre de l'escena. Una illa? Una taula amb director i guitarra, a part. Dirigeix? Atrezzo: una escaleta de fusta, un vestidor que amuntega peces de roba, sabates vermelles, un faristol, cadires, maletes, fulles espargides al voltant. Tardor? Il·luminació: atmosfera obaga, amb esclats puntuals de llum i ombres fugaces...
Certament, tot té un aire d'assaig, d'una certa teatralitat mecànica i d'un homenatge romàntic a l'ofici i a Ingmar Bergman, als seus referents i, explícitament, a una de les mítiques pel·lícules del cineasta, Persona. Film que planteja, entre altres coses, el compromís ètic i moral que representa fer teatre, cosa que algun d'aquests monarques adobadors de ballarugues ignora gràcilment. Potser tot hi és un mica massa recurrent: la ficció dins la ficció, el teatre dins ell mateix, aquest representar escenes una, dos i tres vegades: Espectres d'Ibsen, Ricard III de Shakespeare, Coleòpters de no se sap qui... Encallats aquí l'exercici pateix un punt massa d'aquesta afecció crítica que és l'avorriment, instant en que hom es planteja si creure o no en el temps, potser és el moment de fruir de la seva absència i abandonar-se a un paisatge mental escollit a l'atzar. D'altra banda, el text és bo, molt ben escrit, es nota que hi batega l'ànima d'un poeta amb bona mà, però de veritable interès no sé si en té. És ver que hi ha un amor incondicional a l'escena, molta passió i entusiasme d'uns actors joves que vessen il·lusió i entrega a esportes; però tampoc sembla això suficient. No sé com dir-ho, potser com ells: ens morim i no sabem res. No res!