Cèlia del Diego. situació crítica
“En art ja no té sentit pensar en noms aïllats”
Té sentit la crítica avui?
Per descomptat! I en té tant que desborda els seus llocs tradicionals per travessar també els projectes d'artistes, comissaris, mediadors. És essencial que mantinguem, i expandim, els espais de reflexió que ens permeten defugir el rol de mers consumidors i afavoreixen el pensament crític que posa en qüestió les veritats absolutes.
S'ha convertit el crític en artista i l'artista en crític?
I l'artista en editor? l'editor en crític? el crític en comissari? el comissari en director de col·leccions i institucions? La definició de categories estanques resulta obsoleta en el marc d'un sistema artístic complex els agents del qual responem a una multiplicitat d'inquietuds al mateix temps.
Quin és el museu preferit? En quin no entra mai?
M'atrauen els museus que posen a prova els límits del fet expositiu o de l'acte de col·leccionar, com ho fa el Frac Lorraine de Metz, que crea una col·lecció immaterial, composta per perfomances i protocols d'artistes, i que està oberta a d'altres disciplines com la dansa o el cinema. Sobretot m'interessen els equipaments que vetllen per donar servei i generar xarxa al territori on s'ubiquen, com per exemple el Museu de Valls; i no m'interessen aquells que orienten la seva activitat a l'aparell turístic.
Tàpies té successor?
Si parlem de successions continuem plantejant la pràctica artística des d'una concepció clàssica i individualista, quan el paradigma de la creació ha canviat i ja no té sentit pensar en noms aïllats, sinó més aviat en genealogies que possibilitin l'imaginari d'una escena artística plural.
L'art català ha viscut massa dels grans noms?
La historiografia hegemònica de Catalunya i d'arreu tendeix a construir relats unívocs que pivoten sobre els noms dels escollits i es deixa perdre la riquesa de les microhistòries que conviuen a la seva ombra i que la fan possible.
Per quins artistes aposta?
Pels artistes inquiets que treballen des de l'autenticitat i no es deixen afectar per les demandes del mercat, com Perejaume o María Ruido. Per aquells que obren recerques de llarg recorregut i exploren l'heterogeneïtat de la pràctica artística, com Lúa Coderch, Enric Farrés Duran i Mireia Sallarès, per dir només alguns noms.
Realment interessa l'art al públic català?
És susceptible d'interessar al públic allò a què té l'oportunitat d'aproximar-se. Potser aquesta és la direcció en la qual ens hem de fer les preguntes.
Som un poble artísticament madur?
Ho serem quan confiem sense complexos en el nostre substrat cultural i artístic i tinguem la capacitat institucional de promoure el seu treball i introduir-lo amb normalitat dins l'escena internacional. Quan els equipaments d'arreu del territori destinats a la recerca, la producció i la difusió disposin de l'estabilitat estructural, del personal i de les condicions pressupostàries suficients per realitzar aquesta tasca d'acord amb les bones pràctiques professionals.
Els polítics creuen en l'art català?
Se'm fa difícil generalitzar. Quan parlem de polítics parlem de persones, i depèn de la sensibilitat i el bagatge cultural de cadascuna d'elles el que siguin capaces d'escoltar el sector, així com que posin a l'abast dels professionals de l'art les eines perquè puguin desenvolupar els projectes sense patir ingerències relacionades amb les exigències d'immediatesa pròpies dels rèdits polítics..
Serem madurs quan confiem en el nostre substrat cultural