Passen els mites, queda la música

Quan el nord-americà Ry Cooder va orquestrar el Buenavista Social Club, l'objectiu era passejar pel món una sèrie de músics veteraníssims redescoberts per ell mateix i rescatats de l'ostracisme que molts havien patit en la seva pròpia illa. Músics que, durant un grapat d'anys, van donar proves de la seva genialitat, començant pel mític Compay Segundo, el pianista Rubén González i, a més distància d'edat, Ibrahim Ferrer. Desapareguts aquests astres, el perill d'una formació com aquesta és derivar en una franquícia descafeïnada de músics aferrats al crèdit de la glòria passada.

No és el cas, de moment. A Girona van fer ballar, literalment, l'auditori amb alguns il·lustres que resisteixen però, sobretot, amb uns recanvis imponents. Van ser un so compacte, espontani i alhora disciplinat, una percussió de rellotgeria, potent i trepidant tot i el posat dels tres impertèrrits executors; dits portentosos al piano, vocalistes solvents i la dosi justa de mitologia cubana en una secció veterana de vent simpatiquíssima. Ah! I un llaütista, Barbarito Torres, per al qual no passen els anys.

Les llegendes de la música cubana van morint. La música, queda.