Miqui Puig
Músic, treu el disc 'Escuela de capataces'
“Als noranta, la meva generació va viure una borratxera en tot”
Després de quasi una dècada sense fer un disc amb cançons pròpies, Miqui Puig (l'Ametlla del Vallès, 1968), que uns recorden com a líder carismàtic de Los Sencillos, alguns com a discjòquei, i altres, simplement, com a presentador de talent shows, reapareix amb un dels discos més afinats de les seves ja quasi tres dècades de carrera: Escuela de capataces (LAV / Buen Ritmo), fet amb l'acompanyament de l'Associazione Ciclistica Popolare (o Agrupació Ciclista Puig). “Vos trobava a faltar”, reconeix en l'última cançó del lot. Miqui Puig, entre d'altres dates, actuarà el 21 d'abril al Festival Strenes de Girona.
Nou anys són molts!
Sí. Impar [2008] va ser un disc amb una rebuda tèbia. Em vaig replantejar moltes coses quant a modus operandi, i també vaig adonar-me que potser no era el moment. Eren els meus anys de sobreexposició mediàtica i, això, a Espanya, mai no ha funcionat. Ja m'ho van dir, a posteriori, gent com l'Ana Belén. L'any que feia una pel·lícula, o que sortia en una sèrie, no podia fer cap disc perquè no li aniria bé. Aquí la gent et fa ser una cosa o una altra, però totes dues no. Aquest temps, ara bé, m'ha permès treballar amb tota la calma que mereix un onzè disc en la carrera d'algú.
“Ens trobava a faltar”, diu.
Sí, és una cançó que vaig fer en l'únic Festival Poparb on no he fet res: ni tocar, ni punxar-hi, ni estar-hi involucrat. Em vaig adonar que trobava a faltar l'escenari i, allà, van sortir les primeres frases de la cançó.
L'Agrupació Cicloturista va néixer com un ‘divertimento'?
No, tot i que coincidim amb el fet que, els cicloturistes, tenen més clar el lloc on esmorzaran que no pas els quilòmetres que faran. Seria, en aquest sentit, una mica agosarat per la meva part dir que vull tocar en molts festivals i tenir aquesta mena d'ambicions. He volgut fer un disc que quedés bonic. I ara estic preparant una banda poderosa amb la qual crec que podrem tocar a molts llocs. Tants llocs on toquem, tantes muescas en el revólver, que diuen. Però, és clar, si em diuen que he d'anar a Astúries, no m'estaré de trucar abans a Fulanito perquè em digui un lloc on menjar bon peix. I si anem a Sant Carles de la Ràpita aprofitarem per anar a Can Faiges i fer un arròs. Em prenc així les coses, ara...
Li va costar tornar a trobar motivacions, a l'hora de tornar a escriure cançons?
Sí, però n'hi ha una de molt clara, que són els amics. I tenen noms i cognoms: el meu mànager, la meva parella i dos personatges clau: [els escriptors i fans declarats] Miqui Otero i Kiko Amat, que han estat esperonant-me. Ells no deixen de ser Los Módena dels quals parlo en una de les cançons del disc. Gent amb fílies i fòbies comunes que em deien: “Tío, això és al que t'has de dedicar.” Però encara tinc rubor. Encara arrossego allò de no acabar-m'ho de creure.
És un disc fonamentalment sobre l'amistat, ‘Escuela de capataces'.
Hi ha una cançó, La hora del brindis, que em va costar una mica, ja que parla de Sergio Algora del Niño Gusano, del Nacho Romero, que havia estat músic de Skatalà, del Ringo de Los Negativos... Van ser morts que em van tocar, perquè en la maduresa, l'amistat és el que et queda.
L'obsessiona, amb 48 anys, sonar ‘adult'?
Molt, sempre per rebaixar el to. Hi ha coses que ja no em toca fer: com ara dur segons quines samarretes. A l'hora de fer el repertori per als concerts, aquests dies, ho mil·limetro molt. Hi ha cançons ballables i marxoses que no veig combinades amb les d'aquest disc, que també són ballables, però d'un ball una mica més fosc… Però, escolta: no és que vulgui sonar com Joy Division, eh?
A ‘Vos trobava a faltar'diu que “són els mateixos d'abans; igual d'enfadats o, potser, una mica més”. Què defineix la seva generació?
El conformisme. Als anys noranta, i als dos mil, la meva generació va viure una borratxera en tot. Jo vinc d'una família treballadora de pagès, però també vaig estar en aquella Barcelona dels noranta del “hi, hi, ha, ha”. A Anglaterra, en canvi, la gent de la meva generació lluitava cada dia. Als noranta hi passaven coses i Billy Bragg mai no va deixar de tocar els collonets.
Potser per això molts músics anglesos han envellit realment bé.
Allà, quan la gent fa 40 anys, no deixa de consumir pop. No es deixen endur per l'últim hype sinó que tenen molt clar què és el pop. Fa dos estius em vaig trobar Roddy Frame en un cafè de Londres i, tot i que sóc poc mitòman, no vaig poder estar-me d'anar-hi a parlar. Em va dir que vivia a Notting Hill perquè, als anys vuitanta, quan es va comprar la casa, aquell barri era un sac d'escombraries, però que ara no ho podria pagar. Allà els músics solen tocar de peus a terra en molts aspectes. Si un artista gira per pubs ho fa i llestos. No és com aquí, amb totes aquestes gires per teatre i aquestes gires per sala. Allà no s'inventen aquestes coses. Aquí hem d'aprendre una mica a més a tocar de peus a terra on estem. I, en el meu cas, sé que visc a l'Ametlla del Vallès, que Barcelona és la ciutat que tinc més a la vora i que, quan vaig a Espanya, sóc un element exòtic, perquè no m'hi vaig quedar a viure quan hi era.