Miró i Balañà parlen a La Mercè de la fragilitat de l'adolescència

Laia Martí és la intèrpret d'«Elèctrics»

L'any 2002, Pau Miró (Barcelona, 1974) va escriure aquest monòleg pensant en una actriu concreta. Ara, afirma, «és un bon text amb molts pecats, un dels quals la ingenuïtat.» La peça consta de quatre parts, que coincideixen amb quatre etapes que viu la protagonista: la infància, l'adolescència, la maduresa i un estadi final d'un marcat caràcter poètic en què plana la idea del suïcidi com un «valor líric», tot i que la peça «acaba bé», segons l'autor. Miró parla d'una dona que «descobreix qui és, que no encaixa fàcilment en la societat, que és singular, i això li costa de reconèixer perquè és un xoc», i aleshores opta per «badar», un verb que l'autor, director i actor, tot remetent-se a Sisa, assegura que és «preciós», però que actualment és víctima de prejudicis que li atorguen connotacions negatives: «Ara has de ser una peça més del sistema, produir i prou», diu Miró. «Aquest és un homenatge a la gent sensible, que es dedica a observar, que és especial i no coincideix amb la majoria. Al final, l'Agnès –la protagonista– se'n cansa, es rendeix, està esgotada de ser diferent, fins que un llamp la torna a endollar a la vida i accepta la seva singularitat.» Miró, que és una de les poques vegades que no dirigeix i està en tot el procés d'un text propi, diu que han «connectat» molt bé amb Glòria Balañà (Barcelona, 1974), la directora. De fet, Balañà explica que tots els implicats en el projecte són de la mateixa generació, com a valor afegit a tot plegat.

La directora barcelonina afirma que, més que parlar de monòleg, li agrada referir-se a «material dramàtic», de «composició poèticonarrativa», que primer es va plantejar com a «concert domèstic». De fet, la intèrpret, Laia Martí, no estarà sola a l'escenari, sinó que el compartirà amb el músic i creador de l'espai sonor, Lucas Ariel Vallejo, una «presència masculina» que ja va bé a les intencions de la directora, en la qual es poden reflectir les figures masculines que passen per la vida del personatge principal, que la director admet que també podria ser un noi. Balañà explica que els referents per muntar la peça han estat bàsicament musicals, amb menció especial per a PJ Harvey i Ani di Franco. La directora explica que en l'obra hi ha «el caos de la joventut, la inquietud, la confusió; no parla del suïcidi, però hi és com a jugada poètica, i té un final esperançador». La posada en escena és multidisciplinària, ja que a la música en directe –«un element important durant l'adolescència», diu Balañà– i a la interpretació convé afegir projeccions, de vegades en directe, quan la pròpia protagonista es grava a ella mateixa. Malgrat que el text porta implícita una crítica a la societat, aquest no és el seu objectiu principal, i Balañà explica que miren d'aconseguir un efecte «d'empatia» amb el públic.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.