La cadira del barber

Tota estarrufada per haver estat objecte de la invitació de Jordi Llavina a visitar el Museu de la Vida Rural, la cronista es va plantar la setmana passada a l'Espluga de Francolí. Estarrufada perquè l'escriptor i crític literari, que també fa de relacions públiques del museu, havia convidat abans personalitats i/o homenots de la solvència i categoria de Manuel Cuyàs, Josep M. Solé i Sabaté, Joan Solà, Magí Sunyer, Vidal Vidal o Sebastià Alzamora, i, és clar, que la cronista hagi estat inclosa en aquest grup selecte que pot gaudir de visites guiades individualitzades i personalíssimes és un motiu de goig i d'alegria. Ja hi havia estat, una vegada, al museu, fa quatre anys, amb motiu del centenari del naixement de Lluís Carulla i d'unes exposicions que s'hi van muntar i que recordaven l'afició de l'empresari i mecenes cultural per la fotografia i l'etnografia. Llavors li va semblar un museu digne i atraient, però també una mica antic, com del segle XIX, amb una visió idealitzada de la vida a pagès quan, avui, el pagès està en peu de guerra. Potser va quedar una mica aclaparada per tantes eines del camp ja en desús i les moltes figures d'estètica pessebrista de Traité que exhibia el museu. O potser no tenia el dia, ves a saber.

La visita d'ara ha estat tot el contrari. I és que sota la batuta de l'arquitecte Dani Freixas, la Fundació Lluís Carulla ha invertit sis milions d'euros en la renovació del museu. I quina renovació! El museu ha deixat el segle XIX per entrar recte i veloç com un torpede al segle XXI tant en el continent com en el contingut. L'amplitud i la lluminositat s'han apoderat del continent i les noves tecnologies han fet el mateix amb el contingut. Les eines del camp, els carros i les tartanes i les figures de Traité encara hi són, és clar, però s'han recol·locat i s'han adaptat a un discurs museogràfic modern, en el qual destaquen els 25 audiovisuals (preciós, el que ens ensenya el treball anual del pagès a la vinya, el blat i l'oliva quan la mecanització encara no havia arribat al tros) i filigranes com diorames amb animació per ordinador. Passejar-te pel museu també és posar-te en situacions i la cronista en sec es troba dins d'un trull, o asseguda a la cadira del barber del poble (còmoda però inquietant) o immersa en tots aquells oficis (un altre audiovisual d'una factura visual implacable) que vivien de la pagesia, com els boters, els corders o els esclopers. La traca final és una pel·lícula que situa el visitant en l'estat actual de la qüestió, és a dir, cap a on va el camp català, i amb ell tots nosaltres, amb un territori cada cop més trinxat per les infraestructures o amb el difícil dilema de conjugar productivitat agrícola amb el conreu ecològic de la terra.

Jordi Llavina, que és de l'Alt Penedès amb antecedents familiars al Baix Camp (la mare, de la Selva) i bon coneixedor de Reus i voltants, li fa la visita molt amena, a la cronista. Xerrotegen de tot: de com el museu encara no gosa posar un vídeo sobre la matança del porc per por que els titllin de políticament incorrectes (la cronista, és clar, els anima a fer-ho), de com és el Gaudí Centre («doncs una mica com això», li respon desmenjada) i de com, ara sí, aquest museu de l'Espluga ja ha de ser considerat com el museu de referència de la vida rural a Catalunya. I tot d'una la cronista sap per què la cadira del barber li ha resultat inquietant: perquè li ha recordat una de les seves novel·les preferides, El barber violador, de Joan Rendé. I, és clar, també ho és de Llavina, que diu que fa poc l'escriptor de Cabra del Camp ha presentat al museu l'última obra de Josep Vallverdú, Un segrest ecologista. I és que el museu té també un petit auditori i una sala d'exposicions on es convoquen activitats culturals. Quina sort que ha fet l'Espluga amb els Carulla!