No us cregueu mai millors que algú altre

Ho va dir el senyor Haley a la classe on anava Lucy Barton quan tenia dotze anys: “No us cregueu mai millors que algú altre.” És el que els diu també vint anys més tard Sarah Payne als alumnes del curs voluntari de literatura que fa durant una setmana a Arizona, quan els parla “del fet de jutjar les persones, i d'enfrontar-se a l'escriptura sense fer judicis”. Una altra època, un altre context, un altre pretext i unes altres paraules que tenen, però, un mateix significat: hi ha d'haver empatia, hi ha d'haver humilitat, hi ha d'haver justícia, hi ha d'haver objectivitat sense partits presos i sense provar de protegir ningú, hi ha d'haver la capacitat d'entendre-ho tot i d'entendre tothom si és que es vol tenir més tard la possibilitat d'explicar-ho. Abans d'acabar la setmana, Payne entrevista Lucy Barton. Payne és una escriptora a qui fa vergonya parlar dels seus llibres. Lucy és una escriptora que encara no ha publicat. Totes dues tenen un dolor o una pena de fons. Payne vol dir justament això. Una vegada van coincidir casualment en una botiga i van parlar uns minuts. Lucy ho recorda. Sarah, no, ni sap tampoc que un altre dia, Lucy va anar a escoltar-la en una conferència. Ara, abans d'acabar el curs, Sarah parla individualment amb tots els alumnes. Lucy ha aprofitat que l'entrevistaria per deixar uns dies abans al caseller de Sarah “esbossos d'algunes escenes de quan la mare m'havia vingut a veure a l'hospital”. És el principi d'Em dic Lucy Burton, una novel·la que comença quan Lucy, no la veu narrativa, sinó el personatge, va estar ingressada nou setmanes en un hospital a causa d'una operació d'apèndix que es va complicar més del compte. Som també davant d'una novel·la que, com tantes altres, la veu narrativa comença a explicar posteriorment i que ens parla també del seu passat –la infantesa de nena ben pobra–, del present narratiu –l'estada a l'hospital– i d'un futur que quan el llegim ja és passat i que se centra en les dues filles i en el fracàs del matrimoni de Lucy. Potser no calia allargar-ho tant. Tant se val. Tot això és el pretext. Però, com que Sarah Payne ha llegit aquells esbossos, copio el que en diu a Lucy: “És una història que parla d'amor, tu ja ho saps. És la història d'un home que ha viscut torturat cada dia de la seva vida per coses que va fer durant la guerra. És la història d'una dona que li va fer costat, perquè és el que feien la majoria de les dones d'aquella generació, i que un dia va a veure la seva filla en aquella habitació d'hospital i de forma compulsiva es posa a contar el fracàs i les misèries de tots els altres matrimonis que coneix; i ella ni tan sols n'és conscient: no és conscient que el que està fent és això. És la història d'una mare que estima la seva filla. De manera imperfecta. Perquè tots, tots absolutament, estimem de manera imperfecta.” Fins aquí, doncs, els fets. L'he volgut llegir perquè em va entusiasmar Olive Kitteridge, també de Strout. A Em dic Lucy Barton no hi ha ironia, potser tampoc tanta veritat literària, hi ha molta tendresa i, sobretot, hi ha el fet que Strout sap anar al fons de l'ànima humana, un punt on només arriba la literatura. La traducció és prou bona, però li hauria convingut una última revisió per evitar diversos errors. Llegeixin Em dic Lucy Barton. Ja em diran si els ha arribat al moll de l'os. Potser no voldran jutjar-la.