la cultura (nociva) del tabac
Shakespeare fumava?
El consum de tabac va iniciar-se a Anglaterra el 1585, però també es fumava cànnabis i coca
Lennon es queixa de Raleigh en una cançó
Demanar-se si Shakespeare fumava o no pot semblar frívol o provocador. Però investigant la seva època trobem pistes interessants que ens parlen del consum del tabac a l'Anglaterra elisabetiana i justament una d'elles ens condueix al poble natal del dramaturg, Stratford-upon-Avon. I és que l'any 2015 es van desenterrar del jardí de New Place, la seva darrera residència, quatre pipes de caolí (argila) de més de 400 anys que, analitzades amb les sofisticades tècniques científiques de la cromatografia de gasos, han revelat que havien contingut nicotina i cànnabis. Unes pipes actualment custodiades per la Shakespeare Birthplace Trust, la fundació que té cura del patrimoni shakespearià. Això no prova que Shakespeare escrivís les seves obres sota el fum inspirador del tabac d'aquestes pipes. O del cànnabis, com ja insinuen alguns amb intenció polèmica, però... va tenir la possibilitat de fumar els darrers 31 anys de la seva vida, d'encà que va entrar el tabac a Anglaterra (1585) fins a la seva mort (1616). I per tant és factible que fos fumador. Precisament el llibre Gerard's Herbal, un herbari de l'any 1597, detalla l'ús com a fumables de la nicotina, el cànnabis i les fulles de coca, aquestes introduïdes per Sir Francis Drake des del Perú. I és en aquesta obra on al costat del dibuix d'una planta Nicotiana hi ha el d'un home amb barba qualificat sorprenentment de quart home. Un misteri que va desvelar l'any 2015 l'historiador Mark Griffiths afirmant al magazin Country Life que l'home del gravat era Shakespeare. Una dada més a afegir a l'enigmàtica llegenda shakespeariana.
Sir Walter Raleigh i el tabac
El cas és que quan Shakespeare tenia 21 anys, l'explorador i navegant Sir Walter Raleigh, cortesà al servei d'Isabel I i de Jaume I, va introduir a Anglaterra el tabac tipus Virginia, iniciant entre els anglesos la moda de fumar-lo en pipa, com a símbol d'elegància aristocràtica. Però a més Raleigh va crear el Friday Street Club –un dels primers clubs anglesos– a la taverna Mermaid, propietat de William Johnson, amic i soci de Shakespeare. Allà es reunia la flor i nata de les lletres angleses, entre d'altres Sir Francis Bacon, Edmund Spenser, Christopher Marlowe, Ben Jonson i John Donne, a més de Shakespeare i el mateix Raleigh. I segur que es fumava. El pintor escocès John Faed els va reproduir a tots al quadre Shakespeare and His Friends at the Mermaid Tavern (1851) on retrata Sir Walter Raleigh dret i amb barret al costat de Shakespeare.
Justament una anècdota protagonitzada pel beatle John Lennon es refereix a Raleigh com a introductor del costum de fumar. Lennon canta a la seva cançó I'm so tired: “... donaria tot el que tinc per un Celtes curt i, tot i estar cansat, me'n faré un d'embolicat. I maleiré en Walter Raleigh, que de les índies dugué el tabac”. El que sembla increïble és que tant el rebuig de Lennon al tabac com les lleis actuals que condemnen el seu consum tinguin un precedent de quatre segles. Es tracta del llibre Counterblast to tobacco, escrit pel successor d'Isabel I, el rei Jaume I, fill de Maria Stuart. Publicat l'any 1604, quan Shakespeare tenia 40 anys, no només renega del tabac, sinó que fa unes reflexions que semblen del segle XXI: “¿No és una manca de neteja i de respecte, que els homes no s'avergonyeixin d'estar asseguts fumant tabac mentre mengen tirant-se fum l'un a l'altre i que aquest fum brut i pudent penetri als plats i infesti l'aire, quan moltes vegades allà hi ha d'altres persones que l'avorreixen? Sens dubte el fum crea un fogó a l'interior dels homes, tacant-los i infestant-los amb una mena de sutge enganxós i oliós, com s'ha descobert en grans fumadors de tabac que van ser oberts després de la seva mort.”
I tot dient que era “repugnant a la vista, odiós per a l'olfacte, nociu per al cervell, perillós per als pulmons i molt semblant pel seu fum negre i pestilent al fum de l'infern”, va apujar un 40% l'impost sobre el seu ús. En el refús l'ajudaven un grup de metges que consideraven no s'havia de fumar per plaer, sinó sota recepta mèdica, perquè creien que les llavors i fulles del tabac tenien propietats terapèutiques per guarir l'asma, el reuma o la sífilis. Segur que Shakespeare va conèixer totes aquestes circumstàncies, com devia saber que els indis americans en feien un ús màgic i curatiu: en pocions, oferint-lo als déus, per encendre la pipa de la pau, com a narcòtic, en gotes per als ulls o en rituals bufant-lo al rostre dels guerrers o sobre les dones abans d'una relació sexual.
No fóra estrany que Shakespeare fes cas omís de les advertències reials, per la seva relació amb Sir Walter Raleigh, gran consumidor i enemic a l'ombra del rei Jaume I, que intentava prohibir-lo. Hi ha una possible menció al tabac en el Sonet 76, al vers que diu “and keep invention in a noted weed”, traduint weed per cànnabis. I cal tenir en compte que l'autor anglès també va crear dos mots que s'hi relacionen: addicció i droga. Però si algun personatge shakespearià té la imatge i el caràcter de possible fumador aquest és Falstaff, el vividor trapella i simpàtic, com ho insinua la seva afició pels ambients tavernaris.
Ara sabem que totes les advertències del rei Jaume I contra els estralls del tabac no van ser escoltades pels governants durant segles. Només els nazis van fer una campanya estatal contra el seu consum, qüestionat a Alemanya per grups antitabac des de principis de segle. Dues revistes d'aquests grups, Der Tabakgegner (L'opositor al tabac) i Deutsche Tabakgegner (Opositor alemany al tabac) van ser l'origen de la campanya personal de Hitler contra el seu consum. Ell havia estat un gran fumador (entre 25 i 40 cigarretes al dia) però de cop, i dient que “el capitalisme jueu era responsable de la difusió del tabac a Europa i que era molt nociu per a la salut”, va passar a odiar-lo i a prohibir-lo en llocs públics, malgrat que tant Göering com Eva Braun fumaven. I a més de castigar-ne la publicitat, va augmentar el seu impost fins al 95%, fins i tot superant el 40% del rei Jaume I d'Anglaterra. Però un cop acabada la guerra i com a part del Pla Marshall, EUA va enviar gratis a Alemanya 24.000 tones de cigarretes.
L'arma de la por
I quan a l'inici del segle XXI es prohibeix a tot Europa fumar en llocs tancats, la potent ofensiva antitabac va tenir tant d'èxit perquè sota l'eslògan Fumar mata s'amagava una arma paralitzant: la por. Però també és evident que tot i que aquí a Catalunya d'ençà que va entrar en vigor la llei del tabac (2006) s'han comptabilitzat 200.000 fumadors menys, encara es fuma molt. L'Agència de Salut Pública revela que és el motiu d'una de cada sis morts a Catalunya i arriba a la conclusió que provoca una mort cada hora. Una xifra impactant que també podria aplicar-se als temps elisabetians, perquè quan Shakespeare va morir ja feia 48 anys que es fumava a Anglaterra, el temps suficient per comprovar els seus perjudicis. I tot i que ignorem si moltes morts prematures de l'època es podrien atribuir al tabac, el coneixement mèdic actual ho fa sospitar.
Sobre si Shakespeare fumava o no, només es pot esbrinar de manera científica si un dia s'obre el seu sepulcre i se n'analitzen les restes. Ara per ara blindades a ser desenterrades per la maledicció que ell mateix va fer gravar a la seva làpida contra qui gosés obrir la tomba. Una anatomatopatòloga forense consultada, experta a analitzar vestigis orgànics en jaciments arqueològics, opina que si Shakespeare va ser amortallat, com semblen demostrar els estudis amb georadar que s'han fet recentment a la seva tomba, podrien haver quedat restes apreciables de tabac procedents dels pulmons entre el teixit de la mortalla. Però és que si va ser enterrat en un taüt també podrien conservar-se a la fusta.
Només així es podria saber si el tabac va contribuir a dur-lo tan aviat (52 anys) cap a l'eternitat. De moment és un enigma més a afegir a tots els que envolten William Shakespeare.