La deu Lauwers
El director de la Needcompany captiva al Lliure amb la seva trilogia onírica
La dramatúrgia de Jan Lauwers és un torrent incontrolat. Des que el 2005 es va presentar al Teatre Lliure Isabella's room, les curtes visites de la Needcompany han estat un continu de recomanacions a cau d'orella. El seu treball, sublim, de trencar amb les fronteres de la història, ha captivat cada vegada i s'ha fet imprescindible ser pregoners de la nova als que l'acabaven de descobrir. L'Alícia de Carlota Subirós ha estat temptada en aquest magma: les imatges més transversals d'aquella peça són el millor exemple de la influència del belga al Lliure.
La veritat és que la millor de les tres peces va ser Isabella's room. Les altres, sense arribar a desmerèixer, no aconsegueixen aquella optimista mirada d'uns personatges perdedors. Lauwers ha traçat unes panoràmiques cap al passat (Isabella's room), el present (The deer house) i el futur (The losbster shop). El seu univers és desolador. Apocalíptic com Houellebec. Però sap aportar-li una tendresa que desactiva el derrotisme i dóna motius per superar, per fosca i injusta que sigui, la situació que narra.
Lauwers s'escapa de les etiquetes. Pretén que les seves produccions estiguin tenyides tant d'arts plàstiques (material que ells mateixos reposen al seu taller) com de música evocadora i una dansa que sembla desobeir el ritme de la partitura. També hi ha un calculat desordre en els dos primers títols. Les accions es trepitgen sense molestar-se. Un treball alquimista que, en la darrera peça (presentada dimecres i ahir), ha restringit notablement. Només al començament el públic pot optar per seguir els desenvolupaments de cada actor. Sembla com si el dramaturg hagi limitat la seva generositat creativa i el resultat és un treball més ortodox. La dosificació de material fa que, per instants, el ritme caigui a un perillós punt zero.
The deer house beu de la fórmula de visió onírica, situacions dantesques, reflexions que són tesi doctoral més que no pas rèpliques gratuïtes («Viure sempre és destruir, tota acció comporta una destrucció»). I aquella màgia final de cançó interpretada en directe que fa el contrapunt a la música embriagadora, mentre desfila el ball anàrquic, lliure.
A la casa dels cérvols, una família es dedica a fer que les bèsties indefenses morin dessagnades, però sense angoixes. La família rep el cos sense vida d'una filla de la mà del seu botxí, un fotoperiodista que uns soldats van obligar-li a exterminar, per salvar la pell. La tria era entre mare i filla. I la mare va implorar que deixés viure la filla. Tot i la tragèdia, els pares acullen l'assassí de la filla i el conviden al sopar de Nadal. Al final de l'escena, altra vegada, la germana del fotoperiodista presentarà a la família acollidora un altre cos inert: el de la filla, que ha decidit suïcidar-se, per no poder entendre l'arbitrarietat de les guerres. Lauwers és una deu, una font inesgotable.
El seu èxit és que brolli generosa. The deer house decep quan abusa de la canalització. Però segueix captivant amb els seus rius soterrats.
