Museus de butxaca

Les galeries d'art sempre m'han semblat els espais culturals més malaguanyats del país. I no perquè no s'hi faci res. Ans al contrari, hi passen moltes coses. Són malaguanyades perquè el públic no ha acabat de fer-se seus uns espais que són de franc i que solen mostrar –si ho mirem des del conjunt de totes les galeries del país– una perspectiva àmplia de l'art que va des de l'emergència fins a les grans figures, i des dels fets històrics fins a la més recent actualitat. Però com és que sent espais oberts resulten sovint tan tancats? Cues als museus, sovint passant per caixa, i galeries semibuides. El problema rau en el fet que l'art ha esdevingut un tema d'elit, quan de l'art tothom en pot gaudir. En general, fa por entrar en una sala d'art. En primer lloc, perquè no hi ha consciència que hi ha gaire art assequible. I que la majoria de sales tenen sistemes de subscripció que permeten poder comprar peces d'art a terminis. Hi ha molta gent que pensa que quan entri en una sala d'art li demanaran el compte bancari i li faran un examen sobre els seus coneixements d'història de l'art. Els anys vuitanta, que van crear i posteriorment fer esclatar la bombolla especulativa artística, van deixar una imatge negativa que encara ara fa mal. Recordo quan un galerista em va deixar amb la paraula a la boca per llançar-se a un dels grans col·leccionistes del país, que van ser l'objectiu principal de molts galeristes que es van oblidar de crear-ne de nous. Apostar en un país petit per un nombre limitat de compradors és condemnar-se al fracàs, com així ha estat. L'aposta del galerisme s'ha de basar en la seva capacitat de crear il·lusió. Cal saber comunicar que l'art és una inversió més vital que econòmica. L'art dona esperança i coneixement. I per això no cal ni molts zeros ni signatures estratosfèriques. I així ho han de fer entendre els galeristes, que han de defugir la seva imatge de botiguers per esdevenir coachs del nostre gust. Orientar i guiar segons les nostres apetències i possibilitats. L'art pot ser també antidepressiu. Ajuda en els mals moments i també a entendre el món. En aquest sentit, les galeries són com farmàcies de l'ànima, tot i que hi hagi encara qui pensi que són bancs especulatius de l'estètica i el concepte. És cert que la cultura artística del país no és prou lluïda, però si s'ha aconseguit que els museus esdevinguin espectacles de masses, les galeries, autèntics museus de butxaca, haurien de ser referència ciutadana.