L'escriptura, un misteri

Ja coneixem Yasmina Reza. És una escriptora que no es deixa fotografiar, que sovint adopta un aire de perdonavides. Distant. Ahir, però, com a pregonera de Sant Jordi, va mostrar el seu costat més amable davant del director de teatre Xavier Albertí. La conversa, tot sigui dit, va pivotar en gran part sobre el teatre, una de les múltiples tecles que toca aquesta escriptora i dramaturga d'èxit francesa, autora de l'obra de teatre Art (1994), Un déu salvatge (2006) que Roman Polanski va dur al cinema el 2011, i de novel·les com ara El trineu de Schopenhauer (2005), Feliços els feliços (2013) i Babilònia, que va presentar ahir mateix al matí. “No m'he sentit mai escriptora, soc algú que escriu i l'escriptura és el la meva vida, però no sé en què consisteix; és més fisiològica que intel·lectual perquè s'alimenta de passions”, va dir per trencar el gel. Reza se sent interpel·lada per qüestions com ara: per què ens interessen els éssers de ficció? D'on ve la necessitat de representar la vida? En tot cas, una cosa té clara, “la vida mateixa és una ficció”.

En la petita peça que va representar ahir, doncs, davant d'un públic que omplia el Saló de Cent de l'ajuntament, Reza es va deixar interrogar per Albertí sobre la seva obra, marcada pel fet que “dona veu a persones normals que s'enfronten a la paradoxa de la vida”. No li agrada teoritzar sobre el seu treball –“és un gran perill”–, però tanmateix va contestar: “No m'interessen els grans temes ni les grans ideologies, sinó la dimensió existencials de les persones.”

L'actualitat s'imposa, i la temperamental escriptora d'origen sefardita per part de pare, mig rus mig iranià (de fet, Reza és un nom iranià masculí), va parlar entre altres coses de la propera cita electoral que té el seu país diumenge. “Els resultats són totalment imprevisibles, la qual cosa demostra que assistim, a França, a la mort de les ideologies.” Segons Reza, els polítics, no importa el color, s'han guanyat a pols el desànim i la “decepció” dels ciutadans. “Davant la pujada dels extremismes, Melanchon i Le Pen, no és que els francesos s'hagin tornat bojos o siguin feixistes, sinó que molta gent s'ha sentit abandonada pels polítics.” I Reza, que va seguir la campanya electoral de Sarkozy, ho ha vist en directe: “Els polítics fan promeses i després no les compleixen: això és molt greu.”

El to de la seva obra va ressonar en boca de Sílvia Bel i David Selvas, que van llegir alguns fragments, deixant en l'aire les ganes d'acudir als seus llibres, mal que punyents i irònics, guaridors quand même.