Oceanografia del tedi
Els escriptors han reflexionat sobre els inconvenients i avantatges de l'oci i del tedi i les seves conseqüències
Grans mestres del segle XX, Josep Pla, Cesare Pavese, Eugeni d'Ors i Joan Fuster es van sumar a Montaigne i als poetes clàssics grecs i romans sobre la pèrdua del temps
En la seva introducció a Diccionari per a ociosos, Joan Fuster es pregunta: “Quan llegiria, si no en una estona d'oci?” En les línies següents ens treu de l'entrellat dient que “encara que els escriptors professionals afirmin que la literatura té unes finalitats excelses i transcendents, no hi ha dubte que també en té una altra de vulgar i efectiva: la d'omplir els ocis d'uns hipotètics lectors.” El dia de Sant Jordi s'ha convertit en la data maleïda per a molts escriptors quan veuen les seves tribunes i llibreries minoritàries, els espais en general de la ciutat, envaïdes per tota mena de pollastrots, estrelles de televisió, gent que crida i sua i adolescents a la recerca de famosets que els signin un exemplar. Venen d'arreu del món, novel·listes de best-sellers i cuiners d'aquests que serveixen en plat quadrat, a competir amb la Pilar Rahola, la Belén Esteban, el Boris Izaguirre o l'Andreu Buenafuente de torn a veure qui crida amb un to més agut i intenta col·locar el seu producte –o subproducte, com vulguin qualificar-ho– pels carrers de la ciutat. Veure per les llibreries i els punts de venda del passeig de Gràcia els escriptors més avorrits que els personatges de les cançons de Paolo Conte davant les cues infinites de les folklòriques és un plaer que vaig abandonar fa temps. Miro d'evitar invitacions a no firmar i deixar el territori més espaiós als que realment fan negoci: les editorials. Els directors literaris et poden donar conversa per compensar la teva aflicció mentre deleixen per comprovar les firmes dels premiats i dels que consideren que s'han de vendre perquè en somnis el déu dels editors els ha confessat el resultat final de la travessa definitiva. La pregunta, però, és òbvia: què podria ser pitjor que el dia de Sant Jordi? I la resposta, evident: no tenir-lo. Amb tota la crítica que se li pugui fer, és realment lesiva per a la humanitat la diada?
Per compensar les opinions de l'oci, aposto per les reivindicacions del tedi, del tedi més tediós, vull dir. Consulto els oracles de dissabte mentre preparo aquest escrit. M'acompanyen uns italians (Pavese, Ungaretti i Quasimodo) i alguns dels genis de la meva tribu (Pla, D'Ors i Joan Fuster). Abans, però, em permeto la llicència de Blaise Pascal quan afirma que “l'avorriment és ben pròxim a la desesperació. Així l'home és tan desgraciat que s'avorriria fins i tot si no tingués cap causa estranya al tedi per raó de l'estat propi de la seva complexió.” Ens avorrim els escriptors, som víctimes de l'horror vacui del tedi? Pregunto de nou a les lleixes de la biblioteca, que sempre m'han recordat els nínxols del cementiri. Contesta Josep Pla, que, com sempre, fa diana: “A mesura que la vida passa, us adoneu de la importància de l'ensopiment. Ningú no sap, ni pot resistir, el tedi. La vida us ha ensenyat que una de les fonts més copioses i perennes de dolor és l'agitació inútil, els moviments gratuïts, l'entrada en la vostra vida d'altra gent. Així i tot, resistir la sensació aclaparadora de sentir sobre el cor el pas del temps es fa impossible. Els homes i les dones no poden resistir l'ensopiment perquè creuen –sense cap raó– que ensopir-se és com morir una mica. Així, hom s'evadeix obrint les pròpies portes a la invasió aliena. Hom s'evadeix per patir més. Per això jo crec que una de les pedres de toc més segures per a conèixer la força d'un home és la seva capacitat per a resistir l'ensopiment.” Desafiant mossèn Cinto i les seves comparacions amb Colom, Eugeni d'Ors escrivia a Oceanografia del tedi, “Humor, humor, protegeix-nos de vanagloriar-nos amb el nom de Colom de les Amèriques del tedi.” Més clar, una sabata.
No hi ha dubte que els romans Horaci, Ovidi i Sèneca ens van fer reflexionar sobre el fenomen. Torno a Pla quan observa els seus compatriotes empordanesos “una gent esventada alternativament, i d'aquí prové, potser, la nostra mobilitat de sentiments, els nostres canvis d'humor ben visibles. La cosa que ens espanta més és el tedi, l'estabilització de l'avorriment. Contra el tedi estem disposats sempre a fer qualsevol sacrifici, per exemple, a passar la vida sense fer res.” A Treballar cansa, el poeta Cesare Pavese –de qui Anagrama acaba de reeditar L'ofici de viure, el primer llibre que va publicar fa gairebé 50 anys– va imitar Baudelaire en la descripció d'una ciutat sensorialment fatigada. I la lectura?