Tercer aniversari de la Llibreria Calders

Visito la Llibreria Calders al matí. Les caixes són plenes, però encara es pot respirar. L'he triada perquè acaba de fer el tercer aniversari i ha estat una proposta diferent. Davant les grans cadenes i els llibres de tapa dura, allà trobem edicions ben acabades i triades, que no tenen una finalitat exclusivament comercial, sinó un compromís amb la cultura, amb la voluntat de fer avançar el país i no quedar-se en el mer entreteniment, d'altra banda gens criticable. Quan la van fundar, ara fa tres anys, Isabel Sucunza i Abel Cutillas sabien que havia de ser un negoci, però també un projecte que els impliqués amb una determinada manera de veure el món, més cap a Montaigne i Céline que cap a l'últim best seller dissenyat per les multinacionals. L'aniversari coincideix amb la publicació d'Informe de lectura (Editorial Comanegra), una reflexió biogràfica en veu alta sobre la història i el futur, els amics i els visitants, els que han convertit la Calders en un centre cultural en un racó del barri de Sant Antoni. És molt interessant, perquè dona el punt de vista d'uns joves empresaris, que s'han arriscat, i que fent bé les coses han pogut tirar endavant. Gran miracle! Reitero que ho han fet bé perquè han tirat endavant una manera de veure el món particular i no s'han limitat a fer el que fa tothom.

En un període marcat per la crisi pertinaç i també per la crisi de valors i de sistema, la Calders s'ha mostrat hospitalària, ha obert les seves portes i ha convertit un antic magatzem en un punt de trobada agradable, on es pot passejar en un clima serè, on els llibres de fons no destorben i on els nous segells editors tenen protagonisme. Cutillas i Sucunza expliquen en el seu assaig que la interiorista Natza Querol va convertir “aquell magatzem opac en un local brillant, delicat, preciós i ple de personalitat”. L'èxit de l'empresa no ha estat únicament la confortabilitat i el talent de la Natza, sinó els continguts, allò que també destaquen: “Una de les coses que teníem clares és que no preteníem ser originals.” Entre una cosa i l'altra –els quadres de damunt les prestatgeries, les presentacions, el racó de la segona mà, els vinils de la barra del bar, el gust dels llibreters...–, sempre qui hi vaig en surto amb un paquet sota el braç i uns euros de menys, tot i tenir la casa saturada de llibres. En compro dos, un de William Burroughs i un altre del poeta surrealista francès Philippe Soupault. En el seu llibre, Sucunza i Cutillas diuen: “Potser no és tant qüestió de crear lectors com de mantenir els que tenim.” Diana!

De la col·lecció d'aforismes, sentències i frases amb fons que hi ha a Informe de lectura, a les pàgines centrals trobem una mena d'apartat de bones pràctiques, en què se'ns diu: “El bon llibreter assumeix el negoci com un projecte intel·lectual, i el projecte intel·lectual, com una responsabilitat cultural.” També m'agrada quan parlen del passat, d'on havíem anat a parar: “Els avançaments astronòmics que es pagaven als autors novells i no tan vells, les luxoses oficines de les editorials, la superproducció de títols i exemplars, el valor crematístic d'alguns premis, el sabor dels canapès a les soirées... Tot aquest món ha passat avall. El sector ha patit una contrició.” Tampoc es flagel·len sobre els inconvenients del nostre àmbit, perquè afirmen que “vivim en una ciutat culta i il·lustrada, no us deixeu enganyar; passa que ens trobem en un entorn en què hi ha moltes coses, per dir-ne d'alguna manera, que emeten un soroll molt estrident...”

Avui Isabel Sucunza s'ha traslladat a l'Antic Teatre amb els autors que firmen. D'aquesta manera, a la llibreria del passatge Calders no hi ha embussos i tots podem entrar i sortir del local còmodament. Evoco quan, trenta anys enrere, venia a buscar els articles al pis del barri on vivien Pere Calders i Rosa Artís. Avui, al migdia, els carrers són plens. Entro al mercat de Sant Antoni i un dels venedors de llibres em diu que tenen el públic escampat. Hi ha més aglomeració entre els nanos que busquen cromos que entre les parades. Després de poc més de mitja hora, la bossa ja em pesa tant que opto per sortir concedint-me un últim caprici, un vinil de Wim Maertens. La ciutat fa bona cara.