L'aventura de l'educació

Un enfocament humanista de l'educació, entesa com una xarxa de vasos comunicants, contra una visió més pràctica, adaptada a la competitivitat que exigeix la societat, en definitiva, resultadista i més atenta a l'emmagatzemament i la correcta administració i fins i tot manipulació dels coneixements, que no pas a convertir l'aventura de l'aprenentatge en una experiència de creixement intel·lectual i humà, útil per a la vida i no només per a guanyar-se la vida. Aquest esquema, un debat més actual que mai, és el que es va repetint una i altra vegada a Els nois d'història –es basa sobretot en el xoc continu d'aquestes dues concepcions de l'educació–, un text molt intel·ligent, una llaminadura de primer ordre per a un director, una peça amb un encant que Josep Maria Pou va detectar ràpidament, adquirint-ne els drets per inaugurar el remodelat Teatre Goya l'any passat, del qual n'és el director artístic. La jugada li va sortir rodona, perquè Pou, a més de ser una bèstia escènica, és un director intel·ligent i un gran intèrpret, malgrat que en ocasions hom té la sensació que el seu propi personatge se'l menja i que, sobretot en la segona part, hi ha tics de culte a la pròpia personalitat totalment sobrers.

Ens trobem, doncs, en una escola anglesa de secundària, en un edifici antic, de sostres altíssims, parets d'obra vista, grans finestrals amb arcs ogivals per on s'escola una llum, matisada magníficament al llarg de tot l'espectacle, tot i que a vegades es troba a faltar una utilització una mica més marcada per separar en ocasions dos plans que es fonen en un i desorienten l'espectador, en ocasions ho té difícil per discernir si els personatges són o no realment a escena, tot i mantenir-se en un segon pla, en unes escales al capdamunt de les quals hi ha un munt de taquilles metàl·liques farcides de pòsters cinematogràfics i imatges.

Pou és Héctor, un veterà professor d'una escola de secundària anglesa, entranyable, divertit, d'aquells que l'alumne acaba considerant una figura de referència al llarg de tota la seva vida, però Bennett és prou hàbil com per no convertir-lo en un sant –malgrat «matar-lo» de manera, al meu parer, innecessària–, un determini contra el qual va alguna de les decisions del director, que està més en la línia de mitificar-lo per aconseguir tocar la fibra sensible. Els seus alumnes –vuit nois portentosos– gaudeixen de valent amb les seves classes, que perceben com una mena de repte intel·lectual. El director de l'escola (Josep Minguell), però, no és del mateix parer i contracta un jove professor, Irwin (Jordi Andújar), el personatge antagonista, a la recerca de resultats. Això és, l'admissió dels alumnes a Oxford o Cambridge per al següent curs. L'obra pivota sobre el conflicte entre els dos professors, sobre la contraposició del discurs humanista d'un i sofista de l'altre, un fil conductor rivetat per, entre altres coses, un triangle protagonitzat per un dels alumnes, el més atractiu i brillant, Dakin, el professor Irwin i un altre estudiant, Posner, jueu i homosexual. Héctor compta amb l'estima dels seus alumnes, i aquest serà un altre dels camps de batalla, ja que Irwin, amb un punt de gelosia, tractarà de reclutar fidelitats. La primera, la de Dakin. Si bé la primera part és absolutament brillant, la segona perd pistonada. En la primera, el protagonisme recau en els alumnes, que fan una interpretació alegre, vitalista, en conjunt més que notable, juntament amb Héctor, un Pou molt afinat, mentre que en la segona tenen més pes la resta de personatges, interpretats de manera força lineal, planera, insípida.